Un Van Morrison elegant descarrega la seva vena més 'bluesera' a Barcelona

Quan el més elegant a Barcelona aquests dies de calorades és qui va amb la samarreta de Lamine Yamal (del seu club o de la selecció, tant se val), va i apareix un nord-irlandès amb moltíssima joventut acumulada, de nom Van Morrison, amb barret claret, americana blava i pantalons de mudar. Són temps de bermudes i camises per fora. Entre les 3.000 persones que han assistit de públic aquest divendres al vespre a l’Auditori del Fòrum de Barcelona hi ha predominat també gent amb anys d’experiència. Lleugera de roba. Amb bermudes i la més oficialment informal de les camises: la de màniga curta. Arreglats, però informals. Com toca atesa la climatologia, això sí. Però res a fer amb el Lleó de Belfast.

Ningú no ha pogut competir en elegància contra ell. Perquè a més passa el temps i la veu és encara més estilosa, i bufa el saxo amb força mesuradament desmesurada (amb Little village ha aixecat el públic del seient quan el va brandar). I no serà un Charlie McCoy o Jean Jacques Milteau amb l’harmònica diatònica, però déu-n’hi-do com la fa anar a dreta i esquerra per tot seguit, sense donar-se un sol respir, agafar el micro per enlluernar altra vegada amb la veu.

El nord-irlandès ha tirat del medley per homenatjar Sam Cooke o Vince Taylor

Amb tots aquests ingredients, que a penes hagin sonat clàssics ha estat ben bé igual. Van Morrison ha vingut al 58 Festival de Jazz de Barcelona sobretot a presentar el seu últim disc. I és de blues. I el desamor n'és el tema més recurrent i s’interpreta si cal amb corbata. Que si t’ha deixat la xicota, com a mínim cal mantenir les aparences. Així que el cantant nord-irlandès ha desplegat majoritàriament en el repertori temes dels seus dos últims àlbums: Remembering now (2025), un còctel de soul i jazz, i Somebody tried to sell me a bridge (2026), blueser fins al moll de l’os. 

Per tant, durant una hora i quaranta minuts, han aparegut temes marcadament bluesy com Deep blue sea, Kidney stew blues, Snatch in back and hold it, Play the honky tonks, tots inclosos en l’últim disc. Per passar després a cançons més rítmiques com aquell Little village, Down to joy, Foreign window o Tore down a la Rimbaud, entre d’altres.

També ha versionat, fent del medley un bon recurs. Que cal homenatjar el rock de Vince Taylor? Bo és ajuntar Going down Geneva de Van Morrison amb Brand new Cadillac del Taylor. Sam Cooke? Doncs mesclem el Real real gone del nord-irlandès amb el You send me del nord-americà.  

El públic l'ha acompanyat durant l’hora i quaranta minuts que ha durat el concert. Real real gone, Moondance o un Gloria esplendorós per tancar han estat dels pocs clàssics que el cantant ha ofert. Brown eyed girl ha quedat en l’oblit i el públic tampoc no ha tingut l’ocasió de delectar-se amb aquell agut trencat de Van Morrison quan a Into the mystic reclama bressolar la teva ànima gitana (IIIIIIIIIIII wanna rock your gypsy souuul). Ni caure rendit amb la seva veu seductora a Someone like you. Però Van Morrison ha entusiasmat, així, tan elegant com s'ha presentat a Barcelona.