Del lavabo al bany o els horaris del àpats: el que passa a casa teva... defineix el món

Els reis del passat disposaven d’ajudants de cambra, donzelles, cambrers i a la Gran Bretanya, a més, d’un encarregat de seus, o seus, tamborets dels excrements, uns vàters primitius: Enric VIII disposava d’alguns, entapissats en vellut i farcits de plomes de cigne. Contra el que poguéssim pensar, el del tamboret era un càrrec molt cotitzat en la cort, hi pot haver moment de més intimitat que aquest? Quines confidències no se li escaparien als monarques en circumstàncies tan privades? Els cortesans amb prou categoria, a més d’aspirar a cuidar-se del tamboret, disposaven d’orinals propis als seus dormitoris, i els encarregats d’aquests i la resta del personal utilitzaven un vàter comunal, anomenat Casa de l’Alleujament, capaç d’allotjar catorze persones alhora. Per als altres, quedava la muntanya.

Les classes socials retratades en la seva escala d’accés als béns materials més bàsics i pròxims: el que succeeix a l’interior d’una casa no es queda en ella, sinó que defineix el món exterior, la configuració de les famílies, els rols de gènere, les disponibilitats econòmiques. Els éssers humans naixem i morim, i mentre també dinem i bevem, eliminem el sobrant de l’anterior, dormim i tenim sexe, tot el que succeeix al voltant d’aquestes funcions conforma les nostres circumstàncies, i viceversa. Per això llibres com els acabats de publicar Si las paredes hablaran. Una historia íntima del hogar, de Lucy Worsley (Capitán Swing), i ¿Cuándo se come aquí? Breve historia cultural del horario de las comidas, d’Alessandro Barbero (Altamarea) no constitueixen només una successió de dades, explicacions i anècdotes, molt interessants, això sí, entorn de la vida quotidiana de les persones en el seu nucli, la llar, sinó que a través d’ells figuren decisions polítiques, actituds socials i mesures econòmiques. Tot, en realitat.

Un exemple són les innovacions destinades a “fer-nos la vida més fàcil”, com resa la publicitat. Si las paredes hablaran se centra en la Gran Bretanya, però el que explica no té fronteres. Posem el cas del vàter. La solució del matoll funcionava en el camp, però les ciutats eren el territori de l’“aigua va” fins al clavegueram i la popularització del vàter amb cisterna, tan higiènic i pràctic. Tot i això, aquest podria haver-se introduït dos-cents anys abans, perquè a finals del segle XVI sir John Harrington ja en va instal·lar un al seu habitatge, amb capacitat per a vint usos abans de la seva descàrrega. La seva adopció hauria alleujat de feina al servei encarregat de la neteja, en el cas de les classes altes generalment femení i conegut com “dones necessàries”, que el nom ja ho diu tot, però per una part el país no estava escàs de servei i per una altra a les ciutats abundaven els pous negres, encara que aquests fossin un niu de malalties de tota mena. No va ser, en el cas de Londres, fins a la Gran Fetor del 1858, quan un dia terriblement calorós el Tàmesi va començar a desprendre una olor tan espantosa que va arribar a la seu del parlament. Ses senyories llavors van prendre nota, explica Lucy Worsley.

⁄ El saló medieval, en el qual es cuinava, es menjava i es reunien les persones es convertia a la nit en un gran dormitori

La distribució de les habitacions de la casa i sobretot la seva evolució és també l’evolució de la societat. Els actuals saló, menjador, cuina i bany no sempre van ser així, ni tan sols als palaus. El gran saló medieval, en el qual es cuinava, es menjava, es reunien les persones i en molts casos també es treballava es convertia a la nit en un gran dormitori, les llits eren sacs farcits de palla o fenc; un món comunitari però estrictament jeràrquic: un viatger a la Irlanda ja del segle XIX va escriure que les famílies s’ajeien “en ordre, la filla gran al costat del mur més allunyat de la porta, a continuació totes les germanes de major a menor, després la mare, el pare i els fills, després els desconeguts, ja fossin venedors ambulants, sastres o captaires”. Curiosament, eren els pares que decidien si volien dormir amb algun dels seus fills, no al revés com en l’actualitat, el que mostra la diferent consideració que ha tingut la infantesa.

I la privacitat? Una de les grans invencions europees en la baixa edat mitjana va ser el llit amb dosser, que es va acabar convertint moltes vegades a l’article més car d’una casa, proporcionava certa intimitat als qui dormien en ella i ajudava a conservar la calor, a més de protegir els seus ocupants dels insectes i brutícia que queien dels sostres... al segle XVII les cases de cert nivell, no necessàriament riques, comptaven ja amb un primer pis amb diferents dormitoris però que, ai, es comunicaven entre si, per accedir al tercer calia passar pel primer i el segon. El desig de privacitat de nou va portar ara en el disseny de les cases a crear espais només per a la circulació: havien nascut els passadissos. També els dormitoris van anar perdent les seves múltiples funcions anteriors, moltes de socials, des de reunions de negocis fins a berenars, a favor del saló de casa, que va començar a guanyar espai en detriment dels anteriors. Que actualment els dormitoris siguin minúsculs respon a una altra qüestió, l’econòmica.

Els medievals no van ser aquells éssers plens de brutícia la imatge dels quals ha consagrat el cinema, sinó que es rentaven com podien, amb rentamans i palanganes, fins i tot en banys públics, fins que aquests van adquirir mala fama com a lloc de trobada, i més coses, de diferents sexes. Després van arribar els dos-cents anys bruts , des del voltant de 1550 fins al 1770, quan “el rentat de tot el cos es va considerar en gran manera estrany, eròtic i perillós”, explica Worsley. Amb la Il·lustració noves idees sobre la malaltia i la medicina van tornar l’aigua a les cases i no només per cuinar, però els banys no es van popularitzar fins a l’arribada de la banyera amb aixetes i aigua corrent, una cosa que de nou es va postergar més del compte pel cost relativament baix del servei, que era qui portava les galledes d’aigua calenta amunt i avall. Els dormitoris tipus suite, amb bany incorporat, van néixer als EUA sobre el 1920 gràcies als hotels. El llibre s’endinsa també en les pràctiques i relacions que tenien lloc en aquelles estances, naixements, trobades, calces o artefactes per evitar la masturbació, també d’ells, sobretot d’ells... fins i tot les dentadures postisses, els fòrceps, el paper de vàter i els draps menstruals circulen per aquestes pàgines.

⁄ Lucy Worsley indaga a les llars en un llibre atapeït d’informació, Alessandro Barbero en els horaris de menjars

Les cuines van ser escenaris d’innovacions i canvis, i resultat de comerços i batalles llunyanes, per proveir-se de productes i matèries, i properes, com qui cuina i qui té accés als aliments. A les mansions les cuines van ser masculines fins al segle XVII, fins la deserció dels nois joves, que veien més oportunitats en l’advocacia o la medicina, mentre que als estrats socials més baixos sempre van ser les dones que es van ocupar d’aquests menesters. També la classe influïa en la distribució d’espais, als palaus les cuines estaven separades dels salons, mentre que a les llars humils des de l’edat mitjana l’única habitació de la casa era la cuina, on es trobava el foc, tan important que als primers censos no es comptaven cases ni persones, sinó llars de foc. Quin és el futur de la cuina al segle XXI? Fer menjars per a petites unitats familiars o caure en desús davant la irrupció dels menjars preparats fora de la llar, que estalvien temps i feina?

Alessandro Barbero se centra en el període entre finals del segle XVIII i principis del XIX per indagar sobre els canvis d’horaris dels menjars ; anteriorment, el dinar important es feia almigdia, i els qui podien permetre-l’hi ingerien grans quantitats d’aliments, molts més que ara: mai menys de quatre o cinc plats, dels quals dos almenys eren de carn. En ¿Cuándo se come aquí? l’autor constata que els horaris dels dinars són una construcció cultural i canvien no només d’un país a l’altre, sinó també d’una classe social a l’altra. Van ser les classes altes les que van ser retardant cada vegada més l’horari d’aquest dinar principal, i amb això tota l’organització de la jornada i la concepció del temps, per diferents raons, entre elles l’esnobisme, diferenciar-se de les classes treballadores. Les que han de matinar i mirar el rellotge, o el mòbil.