Caravaggio, l’artista del mil·lenni

L’exigent exposició que celebra al Palazzo Barberini de Roma l’obra immensa de Caravaggio s’inicia per sorpresa amb un enunciat diàfan –Caravaggio 2025– i encobreix, a la meva modesta manera d’entendre-ho, un eloqüent homenatge a l’historiador de l’art, avui llegendari, Roberto Longhi, artífex sensible i perspicaç de la fortuna crítica de l’artista llombard a començaments de l’implacable segle XX. La mostra reuneix amb diligència insòlita per a aquests temps de dispersió vint-i-cinc obres mestres selectes de l’artista, autògrafes o atribuïdes amb rigor científic. La comissària de la proesa és Francesca Cappelletti, directora de la Galleria Borghese de Roma, juntament amb un rigorós elenc d’investigadors de primer nivell que relaten cronològicament la gesta: des del disciplinat taller d’ Antiveduto Grammatica, mestre veraç del retrat en efígie, fins a la tutela del Cavaliere d’Arpino, que li descobriria els secrets de la natura morta amb fruites. El 1599 Caravaggio aconseguirà un primerenc i sorprenent compromís públic amb una obra poderosa: La vocació i El martiri de sant Mateu , obres modèliques per a la capella Contarelli de San Luigi dei Francesi de la capital.

L’estil, la traceria i la figuració audaces de Caravaggio van despertar la curiositat del cardenal Del Monte, col·leccionista i mecenes capritxós, i de l’insaciable gaudidor de l’art nou, ja postrenaixentista, Scipione Borghese, amic de corregudes antiquàries del marquès Giustiniani i pioner alhora del gust radical del moment. Un turbulent entrecreuament d’atrevides immersions imaginatives que marcaran el progrés inesperat de les estètiques insegurament anomenades manieristes. L’esperada intervenció de Longhi, ja llavors coneixedor de prestigi i professor a Florència, orientarà la incorporació sonada de Caravaggio al cercle plàstic dels més prestigiosos connaisseurs –era l’època de Bernard Berenson– que convertiran el Seicento a la península pentagonal –el concepte és de Mario Praz–, a partir de llavors model ideal per a la renovació historiogràfica que avança contra les arriscades temptatives d’escoles i tendències vuitcentistes, penso en Cavalcasselle. Època, doncs, de renovació de la gastada tendència postrenaixentista que desconcertarà el punxant mestre Berenson, que denunciarà les incongruències que matisaven l’estil de l’impulsiu llombard i obrirà l’art a artistes originals i destacats, notablement Artemisia Gentileschi, i la generació en l’arribada de trencadors atrevits de la representació figurativa.

Vint-i-cinc obres d’excepció impressionen Roma amb la seva vibrant desharmonia cromàtica

L’itinerari absorbent de Caravaggio, perseguit ara a través de vint-i-cinc obres d’excepció, algunes d’inèdites o de recent descobriment, com l’ Ecce homo de Madrid, impressionen el públic amb la seva vibrant desharmonia cromàtica intencional, amb afinada complicitat amb el relat historiogràfic. Models magistrals de la grandesa constructiva de l’artista. Destaca, suggereixo, El retrat de Maffeo Barberini (1598), descobert el 1963 i des d’aleshores en propietat privada, que ens concedeix ara la gràcia del seu estudi. I dues pintures, diria subversives, que es compten entre les punteres del taller de l’artista: Joan Baptista (1602) i l’inabastable Martiri de santa Úrsula (1610), que segella amb aquest contundent Ecce homo les conviccions pictòriques, viscerals, sí, de l’imaginari del gran Caravaggio, insisteixo, l’artista del mil·lenni, sense discussió. Apel·latiu que guanya partidaris després d’aquesta magnífica exhibició romana, i no és hagiografia moderna, sincerament.

De les còpies de l’ Ecce homo que hi ha, la primera era la de la col·lecció de l’historiador Roberto Longhi, ja desapareguda per art d’encantament ja el 1954, i l’última trobada recentment a Madrid, com és sabut i publicitadament. Déu fet home, en una descripció contemporània, centra la figura obertament en la tradició de l’art i evoca els singulars motius primitius, la trenada corona d’espines, que sedassa amb veraç dramatisme l’escena, davant la mirada entre terroritzada i perplexa del jove misericordiós que cobreix l’esquena de Crist amb un drap purpuri. Un genial contrapunt, a la mirada d’avui, entre la serena resignació de Crist – faci’s la teva voluntat –, i la pertorbadora incredulitat del noi. Genial Caravaggio. Santa Caterina d’ Alexandria (1597) és una obra nuclear de la primitiva col·lecció Thyssen, adquirida per a Villa Favorita a Castagnola, Lugano, pel primer baró Heinrich Thyssen el 1935 i avui, afortunadament, al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza de Madrid. L’obra mostra una rectificació iconogràfica decisiva: l’apunyalada roda es veu substituïda per l’espasa ensangonada que mereix la condició noble de la santa. Una lliçó d’història de l’art per al nostre present entotsolat en l’anècdota narrativa de la cultura clàssica, inspirada, només inspirada, en els ressons de la tradició acadèmica, que menysprea quan no ignora les arrels del relat bíblic i justifica el salt a Roma per a l’inquiet amant de l’art, ara que comença una nova època de nebulosa i dubitativa identitat europea.