Enderrocat l’últim cinema de Kabul

La floridura de la paret s’havia enganxat com una paparra al Rambo indi del cartell.

Les butaques, la pantalla, tot estava a punt de la podridura i el somni.

Els talibans prohibeixen primer el cinema i després justifiquen la demolició perquè el cinema és buit

El Cinema Park de Kabul –amb el seu deliciós disseny dels anys cinquanta– semblava una nau espacial aterrada en un planeta del tot equivocat.

“Ens porten les pitjors pel·lícules de l’Índia i els dies de cada dia ja veu, el poc públic són drogoaddictes que no saben on ficar-se”, es lamentava el responsable del cinema.

Els portaven el pitjor, fins i tot la brutícia incrustada als cartells de les pel·lícules després d’arrossegar-se pels cinemes i la pols de l’ Àsia Central.

Era el 2010, en plena ocupació occidental, i a la capital afganesa hi havia tres locals privats de projecció indescriptibles, que molt difícilment encaixarien amb el que entenem per un cinema. I hi havia dos cinemes de debò, tipus paradiso a l’afganesa, de propietat pública: el Cinema Park, demolit pel govern prooccidental just abans de la tornada dels talibans al poder, i el cinema Ariana, enderrocat pel règim teocràtic fa tot just dues setmanes.

Sobre la runa de l’últim cinema de Kabul –un interessant edifici construït als anys seixanta– s’aixecarà un anodí temple comercial farcit de botigues, restaurants, un hotel i una mesquita, ha anunciat el portaveu del municipi de Kabul.

“Com que ja no hi ha cinemes actius a l’Afganistan, no podem deixar aquest edifici sense utilitzar”, afegeix el portaveu talibà amb un cinisme celestial: com volen que estiguin actius els cinemes si ells mateixos han prohibit la projecció de pel·lícules?

A Kabul, la nostàlgia no és mai un error. “Llavors els cinemes eren plens de gent”, em recordava l’encarregat del Cinema Park de la seva infantesa: el seu pare treballava en un cinema i ell ajudava venent llaminadures per les butaques. “Ve poca gent. L’electricitat se’ns en va. Estem sempre sols”.

El dia que hi vaig anar es projectava Angaara , rodada el 1996 per Anil Ganguly, la història d’un lladregot que es retroba amb el seu pare entre l’amor i els gàngsters... A la pantalla, amb els fotogrames megaratllats, es veia una estació d’autobusos nocturna, solitària, i contra tota lògica apareixien desenes de rítmics ballarins. De cop. Del no-res.

El somni del Cinema Park era espe-cialment còsmic: va passar d’acollir oracions –el primer règim talibà el vareconvertir en mesquita– a acollir, entre cel·luloide i cel·luloide, la final de Mister Kabul bodi- building contest .

Tot són somnis, començant pel dels talibans, que resistint-se a projectar pel·lícules en una pantalla les acaben projectant en la seva ment: el fundador d’aquest surround integrista, el mul·là Omar, solia somiar que cavalcava sobre una gran serp que el protegia, irrebatible senyal divina del seu lideratge i destí. Pels talibans, els somnis són revelacions de Déu, missatges que guien les seves accions, potencien la seva fe i legitimen la seva lluita.

Somnis de reis i princeses afganeses: els primers cel·luloides muts al país del burca es van projectar en la intimitat del palau de l’emir Habibul·lah. I els primers films públics es van projectar a Paghman, un petit poble al peu de l’Hinduk ush convertit en la capital d’estiu de la cort, amb xalets a l’estil europeu i un camp de golf.

Va ser en aquest deliri arquitectònic afganès on, després d’un viatge a París, el rei Amanul·lah va ordenar el 1928 que s’aixequés un petit Arc de Triomf.

El somni era del tot extrem: el rei va obrir els jardins reials al públic amb la condició que els afganesos entressin amb vestimenta occidental.

Els mul·làs van fer caure immediatament el rei com avui han enderrocat l’últim cinema de Kabul, fruit d’un altre somni parisenc: després de la caiguda dels talibans, França va reconstruir el cinema Ariana i el mateix ministre de Cultura francès va volar a Kabul per inaugurar –quin guió!– el que acaben de demolir.

El meu somni afganès va ser el Cinema Park, el millor film que mai no he vi-sionat. Adolescents i drogoaddictes (les noies només existien a la pantalla) entraven i sortien de la sala i tant els feia quan començava o acabava la pel·lícula. Perquè cada moviment de maluc era un guió. Cada cançó, un argument. No hi havia principi ni final.

Quan fallava l’electricitat, el generador no tenia força per engegar els dos projectors indis i recorrien als russos: dos vells aparells amb trípodes de fusta que semblaven dissenyats per projectar documentals sobre l’extracció de metalls pesants a Iakútia... rrrrrrrrrrr...

I en aquell instant màgic, la podridura, els addictes i el somni es convertien en testimonis del miracle: la llum soviètica travessava els ratllats fotogrames indis i tot semblava possible a Kabul.

En un país-burca, qualsevol silueta de Bollywood descontrolava la carn: la foscor del Cinema Park amagava inconfessats plaers. Perquè hi ha coses impossibles d’enderrocar.