El pont entre Gartner i Maalouf

La corba de Gartner s’ha convertit, una altra vegada, en el mirall més precís de la relació entre la humanitat i la intel·ligència artificial, aquesta nova tecnologia que ens ha meravellat, fent un esborronador viatge d’eufòria i desil·lusió (gestionada interessadament per uns pocs) massa veloç i mediàtic. En tot just tres anys, les promeses de revolució han xocat amb costos, governança i limita­cions en la seva adopció. Una tecnologia no progressa mai en línia recta, sinó en corba emocional: eufòria, desencís, estructuració i altiplà de productivitat. La IA generativa va comprimir aquestes fases a velocitat de vertigen: de l’enlluernament mediàtic a l’allau de projectes pilot. No haurien de reajustar-se les expectatives, sinó aflorar que les organitzacions són el fre a la seva implantació per les pròpies limi­tacions humanes, error catedralici. Això no és software, com explica Jensen Huang, és repensar metodologies i processos.

A la FIL vaig escoltar Amin Maalouf descrivint aquesta tensió de manera genèrica: “Tot el que pertany a la ciència i la tècnica avança sense pausa, mentre que el que depèn de la nostra evolució moral ensopega o fins i tot retrocedeix”. La seva aportació no era tecnofòbica, sinó humanística: assumia que l’avenç científic no ha de frenar-se, però reclamava elevar el nivell moral i cívic per estar a l’altura dels desafiaments. En el seu discurs va situar la lectura i l’escriptura com un espai on les societats poden processar aquesta acceleració i recompondre el teixit simbòlic que cap màquina pot improvisar. Aquí es creuen Gartner i Maalouf: la corba mesura expectatives, però no valors; prediu quan una innovació serà productiva, però no per a qui, ni a quin cost social. La IA optimitza decisions i gestiona sistemes complexos, però no substitueix les capacitats humanes d’anàlisi, judici, empatia, memòria històrica i negociació de conflictes que són pilars de qualsevol societat.

La IA optimitza decisions i gestiona sistemes complexos, però no substitueix les capacitats humanes d’anàlisi o empatia

El repte no ha de ser dubtar de la IA, sinó evitar que la nostra vida quedi atrapada en un plató de productivitat èticament raquític. Entre l’entusiasme tecnòfil i la por apocalíptica s’obre un espai incòmode, profundament humà, on la sociologia, l’ètica i la literatura han d’actuar com a sistemes de balanç d’un avanç tecnològic que és imparable. En un món cada vegada més confús, on les certeses es dissipen i els pilars es fragmenten, mentre pseudopolítics erosionen la confiança en les institucions, vivim moments de dubte.

La incertesa genera por i desconnexió, fa falta invocar un universalisme renovat que de la simbiosi entre aquests dos àmbits construeixi el pont cap a un món millor.