Per a Illa, és ara o mai

La història es repeteix. El 2007 les obres d’accés de l’AVE a Barcelona van incidir sobre una xarxa de Rodalies molt deteriorada i van causar incidències que van enfurismar la població i van desembocar en una manifestació “Pel dret a decidir sobre les infraestructures” que donaria el tret de sortida al procés independentista. El PSC (Montilla) ocupava la presidència de la Generalitat, i el PSOE (Zapatero), el govern de l’Estat. Catalunya va donar l’esquena als uns i també als altres i tots dos van ser escombrats.

El PSC té tres problemes per gestionar aquesta situació. La primera és el temps. Que Rodalies serà incapaç de prestar un bon servei als catalans durant bastants anys és inevitable perquè les imprescindibles obres per millorar la seva capacitat estan aguditzant les seves deficiències. L’actual pla de millora no finalitza fins al 2030, però només preveu la planificació de moltes de les obres necessàries, l’execució de les quals haurà d’esperar a un hipotètic pla 2031-2040 (per exemple, la duplicació de la línia Montcada-Vic, una promesa del 2009!).

El president ha d’aprofitar la crisi actual per denunciar l’acord de traspàs

El segon és que el PSC ha estat tebi a l’hora de denunciar el dèficit fiscal que pateix Catalunya: recordem un cèlebre article d’Ernest Lluch a La Vanguardia , el debat Mas Colell-Martínez-Sampere sobre la dimensió del dèficit de l’any 2009, o el llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia de Josep Borrell, per exemple. Ara bé, el dèficit fiscal té dos components: l’infrafinançament de la Generalitat i la infrainversió de l’Estat a Catalunya, i quina millor manifestació d’aquesta infrainversió que l’estat de Rodalies?

El tercer problema del PSC és la manca d’idees clares sobre les necessitats ferroviàries del país. Fa pocs mesos el Govern de la Generalitat aprovava el document Estratègia ferroviària de Catalunya que apostava per la construcció de noves línies i per la transformació de l’AVE en un mal regional. Ara bé, Catalunya ja té una xarxa –construïda el segle XIX!– suficientment llarga per les dimensions del país quan la mesurem, com ho hem de fer, en km/km2. No falten línies, sinó capacitat i manteniment.

En aquest context, el Govern acaba d’acceptar un malíssim traspàs de competències d’acord amb el qual accedeix a la responsabilitat sense la capacitat d’incidir realment sobre el servei: té la presidència del consell, però la majoria del capital està en mans de Renfe i el personal continua adscrit a aquesta companyia. Les estructures profundes de l’Estat, incloent-hi els sindicats corporatius i el PSOE, no van permetre anar més enllà. Ara bé, com que els fets dels últims dies tindran més i més rèpliques en els propers anys, per al PSC es tracta d’un suï­cidi. Els grans èxits de la Generalitat –TV3, la policia autonòmica, la recerca– s’han donat quan ha fet foc nou posant en marxa un projecte propi. El president Salvador Illa ha d’aprofitar la crisi actual per denunciar aquell acord. Hi haurà ­altres oportunitats, però no seran per a ell.