Ningú és perfecte

Empès pel torrent dopaminèrgic d’incentius i recompenses que la part no sé si encara rèptil de la meva psicologia sol buscar, trobar i satisfer a TikTok, ahir vaig topar amb un reel on Siro López, periodista gallec, catalanoparlant i, no obstant això, gran aficionat del Reial Madrid, especulava sobre el rumor que la direcció esportiva merengue estaria treballant en la futura contractació del nostre estimat Pedro González López, veneradíssim Pedri.

“Seria una bomba a l’alçada d’allò que va passar amb Luis Figo la temporada 2000-2001”, hi diu López, “perquè no només reforces el teu equip, li treus un jugador imprescindible al FC Barcelona”.

L’entorn madridista, em vaig dir, necessita aixecar la mirada cap a un futur a mitjà termini

D’entrada, en un rampell de cofoisme, vaig pensar que la victòria del Barça a la Supercopa d’Espanya, i el daltabaix dels blancs a la Copa del Rei, junt amb la sensació de braços caiguts a la Lliga, seguien produint efecte en l’ànim madridista, i esclar, encara ens podien regalar inesperats moments de gaudi.

“En el cas de Pedri hi ha una qüestió molt important”, admet Siro, “i és que es troba bé al Barça i que és culer”. L’entorn madridista, em vaig dir, necessita aixecar la mirada cap a un futur a mitjà termini, ni que sigui somiant truites, perquè el present, de tan minso, no els està oferint allò que busquen.

De seguida, però, se’m van fer presents dues idees una mica més tèrboles. Primer, que hi ha una part de l’afició reialista que no sospira pel retorn de José Mourinho, és a dir, de la compe­titivitat agressiva, si cal fins a la paranoia, i del pit i collons. Deu ser la gent que no s’acaba d’identificar amb l’estrany posat solemne d’Arbeloa, trista figura a mig camí entre el dol i la mística, com un cavaller d’aquells escardalencs que retratava el Greco.

Són els aficionats que tenen clar d’on van venir els anys d’èxits, d’aquell mig camp rotund amb Luka Modric, Toni Kroos i Casemiro, i que posen els cavalls del bon joc per davant del carro de les prime donne , el palmarès i l’esperit de Jua­nito.

I segon, que per molt que tinguem clar que el futbol de clubs és una de les millors escoles per veure com les identitats, en totes les seves formes, la tradició, la cultura, l’estil, una manera de fer, tan aviat com es construeixen, es poden deconstruir, per molt que haguem entès que només és un joc, i que compta amb tots els artificis que ha de tenir un joc (tu aniràs de blanc, jo de blaugrana), quan algú de sobte ens ho recorda, i admet que volen Pedri, tant li fa si és culer, la cosa frapa .

És una mica com allò de Some like it hot , quan Tony Curtis, que està molt guapa disfressat de dona, ha de confessar al pesat que l’encalça de fa estona que en realitat és un home i el pesat, impassible, hi insisteix: “Ningú és per­fecte!”.