Obvietats sobre inversions

No tinc dubtes que el caos en què està situada l’economia catalana, la mobilitat dels seus treballadors i mercaderies, culpa de Rodalies, no es pot solucionar en qüestió de dies. És obvi que una actuació en infraestructures requereix molt més que el que implica una acció de despesa corrent: s’ha de planejar sobre el territori, accedir als inputs a la gestió pressupostària pública, sense un pagament immediat, instal·lar-los amb equips especialitzats i amb els controls per a garantir-ne la solidesa en el temps.

De manera que ara no toca res més que esperar i, òbviament, vetllar perquè es compleixin els tràmits de la millor manera possible. A una situació com l’actual no s’hi arriba d’un dia a l’altre. Són molts els governs d’Espanya, de vegades amb el suport dels seus acòlits catalans, que de manera cíclica han venut a bombo i plateret la idea que “amb ells ara sí”. I ja sabem que res del que s’ha anunciat ha passat, no només per les dades d’execució efectiva, sinó també per haver experimentat en pell pròpia els costos dels retards i accidents. Certament avui no resol res buscar culpables: té múltiples cares, i no totes foranes. És clar que el registre de les promesesincomplertes erosiona la confiança en la política, en els partits, i la seva reputació se’n ressent.

El registre de les promeses incomplertes erosiona la confiança en la política

Centrem-nos, en tot cas, ara no en culpes alienes, sinó en les pròpies. On eren molts dels mitjans d’opinió, associacions cíviques, sindicats i patronals que avui aixequen la veu al crit de “fa temps que ho dèiem”, quan alguns denunciàvem l’infrafinançament de Catalunya? Quin suport varen donar a les accions de canvi quan moltes d’aquestes organitzacions demanaven tranquil·litat comprant temps polític pels seus? Molts d’aquests que clamen contra la política i l’erosió democràtica n’han estat corresponsables. Òbviament aquest recordatori, per agre que sigui, tampoc no mourà ara muntanyes, però sí que hauria de servir per fer propòsit d’esmena davant de la tendència de mirar cap a l’altra banda en el tema del finançament de Catalunya.

I perquè això sigui efectiu demanaria tres accions de lletra petita però de gran importància. Primer, que el tema de les inversions de la Generalitat en el finançament d’infraestructures tingués vida pròpia sense que sigui la germana pobra de la despesa ordinària, més lluïda a curt termini, dels serveis públics. I que aquest compromís sortís del cicle pressupostari anual més polític, i el vetllés el coneixement independent més professional i acadèmic. Segon, que actués un consell assessor extern perquè es complís. Abolits el Carec, que va presidir Salvador Alemany, i el més recent Capec per qui subscriu, avui tot queda en mans dels governs de torn. Tercer, que el cost del capital públic entri en tots els barems de l’avaluació de les decisions públiques, que incorpori el cost de manteniment i el cost d’oportunitat entre les inversions avui pendents a l’economia catalana. Mirin si no les autopistes. Si fos així, podríem afirmar que la crisi sí que ha estat una oportunitat!