El talent és la nova gravetat

Dos espais, i dues frases, distanciats, en set segles em van portar a aquesta reflexió. A l’entrada de la Llotja de Mar, un text en llatí corona l’antic escut de la Cambra de Comerç: “Terra dabit merces undaque divitias” (la terra dona mercaderies, el mar, les riqueses). Relata una època en què la pros­peritat es mesurava en béns i rutes comercials. Va ser un axioma vàlid, avui, insuficient.

El factor més decisiu ni es pesa en tones, ni es mesura en contenidors. L’economia contemporània ja no competeix només per vendre més, sinó per atreure més bé. Al cap d’uns dies vaig assistir a la inauguració de la nova seu de BStartup. Al món emprenedor si alguna cosa cotitza són les idees i aquestes neixen de la principal divisa de la nostra era: el talent. Allà, Xavier Comerma va encunyar una idea que no havia sentit mai: hauríem de considerar la balança comercial del talent. Un concepte brillant.

Barcelona viu una paradoxa incòmoda. Hem de retenir el talent propi, especialment jove i altament qualificat. I, alhora, alguns miren amb recel l’arribada del forà, aquells anomenats expats, que no s’haurien de veure mai com una amenaça. No substitueixen, sumen.

Convertir diversitat, formació i creativitat en valor econòmic i social hauria de ser la nostra obsessió

És el saldo migratori del coneixement, en termes econòmics i socials, més rellevant que el comercial? On es concentra el talent, el creixement s’accelera. Hubs corporatius i tecnològics són les noves indústries. La nostra capacitat per crear, atreure i acollir el talent estarà lligada directament a la riquesa que crearan les nostres empreses. La diversitat i la riquesa intel·lectual són el superàvit principal que hem de prioritzar al segle XXI.

En un món on les onades ja no porten espècies, sinó bits, algoritmes i patents, la frase de l’escut adquireix una relectura: la terra donarà empreses, però les onades porten talent. D’aquest talent depèn el nostre progrés. Daron Acemoglu i James ­Robinson, nobels d’Economia, ho van explicar analitzant per què unes nacions prosperen: la riquesa no depèn de la ­geografia ni de la sort, sinó de models col·laboratius entre l’administració i la societat.

Convertir diversitat, formació i creativitat en valor econòmic i social hauria de ser la nostra obsessió. Aquest és el pacte social que hauríem de prioritzar. Perquè, al segle XXI, el talent atreu inversió, projectes i futur.

Vaig escriure un pla estratègic que al final deia: “El talent és la nova gravetat”. Barcelona és un poderós imant. Serem tan pròspers com la nostra capacitat per estructurar aquesta capacitat d’atracció.