“La gent m’estima perquè es pensa que estic sonat”

La vida esportiva de Pere Milla (Lleida, 1992) és una història de superació. Des de la Lleida natal va trigar més del que és habitual a arribar a l’elit. Un caràcter naturalment extravertit i alegre, una de les claus del seu èxit, el va empènyer a persistir. Jugador imprevisible, a l’Espanyol ha passat de l’infern al cel en una sola temporada. Els gols de cap i el caràcter indòmit l’han convertit en ídol a Cornellà, on aquest any és pichichi de l’equip amb sis gols.

El VAR és una bona eina però puteja els àrbitres i no ajuda com s’esperava” Arbitratges polèmics

Què creu que falta a l’equip per aconseguir resultats?

Doncs diria que cau tot cap a l’altre costat, menys l’altre dia, amb el gol de Borja Iglesias que diuen que havia de ser gol. El dia de Girona són dos penaltets . El dia de València, la de Rubén Sánchez...

El VAR frustra més els futbolistes?

El VAR hi és per ajudar però jo crec que puteja més els àrbitres perquè no tenen clar en quina jugada han d’entrar i en quina no. Aquesta és la sensació.

A vostè li agrada?

És una molt bona eina perquè fa més just el futbol, però no ajuda tant com s’esperava. No pot ser que et xiulin un penal quan es veu clarament que hi ha una falta prèvia.

Com es paeix això com a futbolista?

Malament, perquè veus que és injust. No és justa una eina que venia precisament per al contrari.

Què han de millorar en l’àmbit futbolístic?

La clau és a la porteria a zero. És una cosa que ens hem de gravar amb ferro roent i el que ens farà guanyar partits.

Les crítiques cap a vostè de l’any passat li van saber greu?

A mi no. A la meva dona i als meus familiars, sí. Tot i això, jo sabia del que era capaç i la feina que feia, i quan et miren amb uns ulls i no amb d’altres és diferent.

Creu que l’afició ara el mira amb altres ulls?

Crec que em miren de manera diferent de quan vaig arribar. Tinc aquesta sensació. M’estimen i em tracten com un d’ells. Es pensen que estic sonat [fa una pausa i riu], com que estic boig.

Per què es pensa que tenen aquesta percepció?

Suposo que perquè odio perdre, m’agrada guanyar i detesto perdre. Això és als gens.

El gol contra l’ Atlètic a la primera jornada ho va canviar tot?

Pot ser. En aquest partit vaig sortir des de la banqueta i el següent vaig jugar titular i feia un any que no hi jugava a la Lliga. Contra la Reial vaig tornar a fer gol de cap. Gràcies a aquest gol el míster va confiar en mi com hi confiava jo.

Abans no?

Sí, però nosaltres els jugadors som els que hem de fer confiança al míster i no al revés. Pot ser que aquest gol em donés un plus de continuïtat i jo li vaig tornar aquesta confiança amb gols i treball al camp.

Els millors gols han estat amb el cap, d’on neix aquesta habilitat?

Potser és perquè soc molt caparrut [diu entre rialles].

Diuen que vostè és el somriure del vestidor. No el perd mai?

És que faig una cosa que m’agrada, que m’apassiona. Jugues a l’Espanyol! Si no vens aquí amb un somriure... M’ha costat molt d’arribar fins aquí i crec que per això en gaudeixo tant.

Quan va començar al Lleida s’esperava tot el que va venir?

Somiava viure d’alguna cosa del futbol, ser professional, potser Segona Divisió, però no m’hauria imaginat mai poder jugar tants anys a Primera i a l’Espanyol. Somiava gaudir del camí. Recordo que vaig jugar a Segona B el primer any amb el Lleida i a l’estiu collia fruita.

I de Lleida a Getafe, i després un ensurt a Sud-àfrica.

Vaig anar al Platinum Stars, que crec que ja no existeix, i era a Rustemburg. Un dia, durant el trasllat a Johannesburg, ens va començar a perseguir la policia. Tot i això, eren lladres que li compraven el cotxe a expolicies i així robaven els turistes.

I què va passar?

Doncs que ens vam escapar i després d’una hora i escaig de viatge que ens quedava vam anar per carretera secundària. No vaig trigar a deixar el meu representant i tornar a Espanya. Aquell any me’n vaig anar al Logronyès i vaig marcar 18 gols.

Vostè és dels que diuen les coses al vestidor?

Sempre ho he estat i sempre m’ha costat no disgustos, però sí esbroncades. Tot i això, m’és igual. Al final jo crec que les coses cal dir-les a la cara.

Alguna vegada s’ha passat?

Alguna vegada he dit massa coses en un vestidor, després he demanat disculpes als companys, però bé, tinc alguna anècdota forta.

Es pot explicar?

Són coses de vestidor.

Com li va acabar ensenyant una targeta groga a un àrbitre durant un partit?

[Somriu] Vaig veure que li va caure la groga, la vaig anar a agafar i la hi vaig treure [entre rialles]. Tinc allà els amics que tenen un bon gift, quan passa qualsevol cosa... boom!, la groga. Ara en tinc un altre de pitjor que és el de la vermella [va ser expulsat contra el Mallorca].

En va parlar després amb l’àrbitre?

Amb l’ Adrián [ Cordero Vega] em porto molt bé. De fet, un dia a Elx després d’un partit em va dir que tenia un regal per a mi, i era una targeta.

Es penedeix del que va dir a Hernández Hernández [“Ets dolentíssim”]?

Sí, em vaig equivocar. Va ser un rampell del moment. No li puc dir això. Després vaig anar a demanar-li disculpes tant a ell com al cos arbitral i després públicament a l’equip.

Cal pensar en Europa o és un error?

L’objectiu és arribar a 42 punts i el que pensi més enllà ara mateix o abans és equivocat. L’afició és diferent. Després d’on venim, com no pensaran en Europa? És un regal.

Com es guanya l’ Atlètic?

Patint molt. És un equipàs. Al Barça li van fer quatre l’altre dia. Patirem molt, com un pateix en tots els partits de Primera.

Li agradaria acabar la carrera a l’Espanyol?

Sí, sempre ho he dit, i crec que hi ha Pere Milla per estona.