L’R4 i l’R1, les línies de Rodalies que més població han guanyat en 25 anys

Cada matí, entre les set i les nou, més de 2.000 persones travessen les portes de l’estació de Mataró cap a les andanes, encaixades entre el passeig Marítim i l’N-II. És un dels punts neuràlgics de l’R1, la línia més transitada de Rodalies. El tren hi va arribar el 1848, quan la ciutat amb prou feines superava els 40.000 habitants. Més de segle i mig després, l’entorn de l’estació ha canviat d’escala. L’any 2000 unes 230.000 persones hi vivien en un radi de 10 quilòmetres. Avui són més de 285.000. En el que va de segle la població al voltant del baixador ha crescut un 25%.

El que ha passat a Mataró els últims 25 anys es repeteix a la majoria de les 200 estacions que vertebren la xarxa de Rodalies, el principal sistema ferroviari que connecta Barcelona amb la resta del territori català. Si Catalunya avui té més de dos milions d’habitants addicionals respecte a començaments de segle, bona part d’aquest creixement s’ha concentrat al voltant de corredors ja existents. Les línies R4 i l’R1 són les que han rebut més pressió demogràfica. Aquests dos eixos reuneixen, de mitjana, un 20% més de població en la seva àrea d’influència que l’any 2000.

El 95% de les estacions de Rodalies avui concentren més població que a principis de segle

L’augment de població es concentra especialment a Barcelona i a la seva regió metropolitana, on viuen més del 60% dels 8,15 milions de catalans. La primera corona metropolitana, que integren el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme i els dos Vallesos, avui reuneix cinc milions de persones, un milió més que el 2000. Això també es nota a les andanes: les estacions d’aquesta zona reuneixen en un radi de 10 quilòmetres més de 100.000 residents addicionals respecte a començaments de segle. I, en alguns nodes de Barcelona, Montcada i Reixac o l’Hospitalet de Llobregat, l’increment supera els 250.000 habitants.

L’R1, que recorre el Maresme fins a Maçanet-Massanes, travessa una franja que ha crescut en paral·lel a la via. És la línia amb més volum de viatgers de la xarxa, amb més de 39 milions de passatgers anuals, i concentra bona part de la pressió demogràfica acumulada les últimes dècades. Però la població no és l’única amenaça. Al llarg de quilòmetres, el traçat discorre enganxat al litoral, exposat a l’embat dels temporals i a l’erosió marina. Cada episodi d’onatge fort impacta directament sobre una infraestructura que té 177 anys d’història.

L’R4 articula el Penedès, el Vallès Occidental, el Barcelonès i el Bages, un eix que les últimes dècades ha absorbit bona part del desplaçament residencial provocat per l’encariment de l’habitatge a Barcelona. Tant el Penedès com el Vallès figuren entre les zones que més han augmentat de població des de començaments de segle, i s’han consolidat així com a corredors d’expansió metropolitana basats en el tren.

A l’origen d’aquesta expansió hi ha un factor estructural: l’habitatge. L’encariment sostingut a Barcelona ha empès població cap a municipis cada vegada més lluny de la capital.

Viure fora i treballar a la ciutat s’ha convertit en una dinàmica estructural: avui, el 49,2% de la població ocupada de la regió metropolitana treballa en un municipi diferent al de residència.

La demanda ho reflecteix amb claredat. A l’àrea de Barcelona, els desplaçaments anuals han passat d’uns 750 milions a prop de 1.100 milions en poc més de dues dècades. El tren és una peça central d’aquesta mobilitat diària, però l’estructura bàsica del sistema –túnels, accessos i grans corredors– amb prou feines ha variat.

La regió de Barcelona és el màxim exponent d’un fenomen que es repeteix, a petita escala, a la resta del territori. El 95% de les estacions de Rodalies registren un augment de població en un radi de deu quilòmetres. I en el 75% aquests augments són superiors als 10.000 habitants. Els baixadors que han perdut residents són una anomalia reduït a un grapat d’estacions de les comarques de la Ribera d’Ebre, el Ripollès i la Noguera.

A aquesta expansió s’hi suma un dèficit històric d’inversió en la xarxa convencional. Catalunya s’encamina cap als nou milions d’habitants el 2050. Amb més població als mateixoscorredors, el desajust entre demanda i xarxa serà encara més gran. I, amb això, la dificultat per garantir una mobilitat estable en el principal sistema que articula el país.