“No siguis burra”

Penso en les dones que no van voler mai ser notícia i tot i així van acabar ocupant desgraciats titulars pels abusos i violacions que van patir. El nostre sistema judicial reconeix a tota víctima la protecció de la seva intimitat, però fins i tot entre les testimonis protegides es filtren les seves identitats en aquells grups de WhatsApp que aboquen bilis i quètxup. Penso en el calvari que devien patir abans de fer el pas i posar una denúncia per trobar-li algun tipus de sentit al dolor, o és que hi ha una altra manera de superar-ho si no és sortint a buscar la veritat? També m’imagino el que d’altres deuen pensar en el silenci de les seves cambres: “Deixa-ho estar, noia, en pots sortir escaldada” . Perquè els espera el suplici d’haver de detallar –i demostrar– els fets enmig d’un clima crispat, sota tota mena de pressions i judicis paral·lels. Les conseqüències poden ser mortals, com va demostrar Virginia Giuffre llevant-se la vida.

La relació entre el sexe i el poder sempre ha estat viciosa. Els arxius d’ Epstein mostren com es cons­trueix una piràmide d’influència, una complexa teranyina en la qual va anar quedant atrapada una ociosa oligarquia, la mateixa que abraça l’amoralitat com a antídot contra l’avorriment. Regals luxosos i jacuzzis amb verges per a paios que miren per sobre de l’espatlla.

El que iguala els delinqüents sexuals d’alt nivell és la impunitat que els atorga el seu origen, els diners o el càrrec. Com els galons dels uniformes d’ Andreu Mountbatten o de l’exdirector adjunt de la policia José Ángel González. No em sorprenen les seves tècniques dissuasives: “Au va, dona, no siguis burra”, li va dir a la inspectora després de la presumpta violació. Burra. Aquest llenguatge manipulador, aquesta manera paternal i cínica de renyar apel·lant a la confiança que un dia van mantenir.

A la teranyina d’Epstein va anar quedant atrapada una ociosa oligarquia amoral

Quantes vegades una dona que vol sortir corrents deu haver sentit: “No siguis beneita, si no ha estat res, ningú no t’estimarà com jo”. La frustració. La intolerància al no. No deixaran que se’n vagi perquè han interioritzat que el seu cos els pertany, que en són els amos.

Tot això passa l’any 26 del segle XXI, mentre es trasplanten cors amb l’ajuda de robots. Aquesta esquerda medieval tan sols es podrà anar reparant quan els agressors de dones es quedin completament sols, sense Ghislaines a la vora, orfes de la complicitat d’altres homes.