Quan el fang es disfressa de marbre

Vivim enfrontats en la confusió dels nostres marcs referencials. Idealitzar és situar en pedestals; tenir ideals és establir pilars. Entre ambdós, l’abisme. Els ideals són fars que orienten individus i societats. Aspiracions, encara que inassolibles, necessàries. Més que perfecció, busquen direcció, horitzons que ens guiïn. En el món contemporani, hem caigut en el parany de la idealització. Ja no es tracta de sostenir principis, sinó de consumir models. Una època que es lliura, amb una facilitat inquietant, a la idealització de personatges o estils de vida que es desmunten al primer contrast amb la realitat.

Ens falten ideals i ens sobren ídols? Els primers tenen ancoratges incòmodes: exigeixen esforç, coherència i responsabilitat. Gandhi es va comprometre amb la no-violència no com un gest, sinó com una disciplina. Nelson Mandela va passar 27 anys a la presó sense perdre de vista el seu ideal de reconciliació. No n’hi ha prou amb defensar-los; cal carregar amb les conseqüències de dur-los a terme.

La política és càsting; l’economia, un relat motivacional, i la vida quotidiana, un aparador

La idealització projecta perfecció, tan fàcil com perillosa. No sol·licita cap esforç, és la drecera emocional d’una època que no tolera l’espera ni la complexitat. Una mitologia que es diu èxit immediat, benestar sense conflicte i lideratge salvador basats en idees superficials. En altres temps, els referents estaven sotmesos a disciplina, estudi i treball. S’idolatrava menys els individus i més les obres. En la cultura actual hem invertit l’ordre: idealitzem actes sense comprovar-ne el pes en la realitat, conseqüència d’una era saturada d’algoritmes i imatges.

La política és càsting; l’economia, un relat motivacional, i la vida quotidiana, un aparador. Els líders ja no es jutgenper les seves idees sinó per la seva actuació, a les xarxes es confon carisma amb autoritat i en l’activisme, l’adhesió performativa substitueix l’acció sostinguda. L’aplaudiment no pot pesar més que la convicció, ni elevar el banal a categoria d’exemple. El desafiament contemporani és recuperar la densitat de l’ideal enfront de la lleugeresa de la idealització. Defensar principis encara que no siguin virals. Necessitem tornar a models que es forgen en la tensió entre el món que hi ha i el món que hauria de ser.

No es tracta de ser nostàlgics, ni de retornar a morals rígides. Perquè sense solidesa, tot es torna contingut. Quan substituïm ideals per ídols, deixem de qües­tionar, consumim narratives. Quan el relat substitueix el principi, la caiguda és qüestió de temps. Vivim envoltats de fang pintat de marbre que fàcilment pot esquerdar-se.