Reencarnar-me en Valverde

Seria imperdonable no dedicar l’article d’avui al meu admirat Fede Valverde. Si al seu dia Del Bosque va arribar a afirmar que Busquets era el jugador que ell hauria volgut ser, en el meu cas el meu jugador referent és, sens dubte, Val­verde. Miraré d’explicar per què en molt poques línies.

Valverde representa l’evolució del migcampista modern. Durant molt de temps els migcampistes al futbol es dividien en dues classes. Els recuperadors de pilota, que no necessàriament s’han de considerar com a defensius, i els tècnics, que, al seu torn, són assistents o jugadors amb arribada de segona línia. Ara tenim migcampistes que són un compendi de totes dues actituds. Valverde n’és una clara mostra, un migcampista que combina una potència física extrema i, al seu torn, una qualitat tècnica excelsa, cosa que es tradueix en el fet que pràcticament en cada partit és un dels motors de l’equip.

Fins i tot tenint un gran reconeixement és el jugador més infravalorat del planeta

És un jugador amb una gran capacitat associativa, de manera que sempre dona ritme a la transició de la pilota i acompanya la jugada, sigui per participar en la possessió o per crear espais als companys. Aquesta capacitat associativa la projecta en les dues facetes, tant l’ofensiva com la defensiva. Aquest últim aspecte li permet ser una ajuda constant als un contra un que pugui afrontar el lateral de la seva banda o fer bloquejos en centrades i rematades a porteria.

Una de les jugades més eficients davant la defensa zonal solen ser les conduccions llargues. Perquè mentre els rivals es col·loquen per tapar els espais de les passades, ell sol superar la línia a què s’enfronta mitjançant conduccions. Una virtut extrema, perquè no només es posiciona per poder fer bones passades, sinó que també allibera els seus companys puntes, ja que els seus marcatges han d’anar cap a ell.

Més virtuts. L’arribada i la capacitat de golejar. Ja he comentat que l’arribada des de la segona línia té l’avantatge de deixar espai als seus companys. Però això de la capacitat golejadora és increïble, ja que tant ho pot aconseguir amb xuts precisos i duríssims des de fora de l’àrea com penetrant dins de l’àrea amb una agilitat i una tècnica que semblen difícils d’aplicar com a jugador gran.

I ja ni en parlem de la polivalència, perquè l’hem vist jugar en moltes posicions i el podríem veure jugar en moltes més. La potència, la rapidesa mental, la lectura tàctica, la capacitat per al primer, el segon i el tercer esforç i el joc aeri fan d’ell un home insubstituïble dins de qualsevol primer equip mundial. M’atreveixo a afirmar que Valverde és un jugador que permet a l’entrenador modificar el sistema de joc de l’equip sense haver de canviar jugadors.

Estic d’acord amb Trent Alexander-Arnold en les seves declaracions. Valverde, fins i tot tenint un gran reconeixement, és el jugador més ­infravalorat del planeta.