Un món que odia

La guerra preval al nostre món tan sofisticat com antic, tenint en compte els més de cinquanta conflictes bèl·lics actius en l’actualitat. Durant dècades hem ignorat les guerres endèmiques a l’ Àfrica , on fan que els seus nens soldats s’atipin amb metamfetamines i fan servir els cossos de les dones com a armes de guerra. Aquest oblit obeeix a una llunyania més perceptiva que geogràfica, abonats com estem a la fatiga de la compassió, que també funciona d’escut emocional.

Avui, el nombre de conflictes oberts es troba en un dels nivells més alts des de la Segona Guerra Mundial. Som, per tant, habitants d’un món que odia, en què s’arrabassa la terra i el petroli a bombes. Un món que, liderat per polítics sense nord, impedeix que la ciutadania visqui –o, més ben dit, sobrevisqui– en pau, malgrat les múltiples dificultats quotidianes.

El desig d’una civilització il·lustrada i pacífica s’ha quedat en un esbós ‘vintage’

“La ment de Trump és com la d’un nen de deu anys”, afirmava fa un parell de nits Josep Borrell al canal 24 Horas, en una anàlisi en què apuntava a la refundació d’Europa, encara que fos a trossos, davant la fractura salvatge de les lleis internacionals. Les mateixes que han pacificat el Vell Continent, sí, sovint definit com el balneari del món: beneït balneari!

El desordre mundial nia en l’invisible. I una vegada perdut el lideratge tecnològic i amb una crisi d’autoestima que només el nostre aguerrit Peter Sánchez corregeix, el desig d’una civilització il·lustrada i pacífica, el beau monde, s’ha quedat en un ingenu esbós vintage.

Als seus últims diaris, Sándor Márai, exiliat i aïllat amb la seva dona malalta, escriu: “La pàtria horitzontal s’ enfonsa, s’altera. La pàtria vertical és sòlida, més perenne que el bronze. De vegades és tan sols un vers”. Daten del 1984, l’any que dona títol a la famosíssima distopia d’Orwell. Márai es va suïcidar amb 88 anys i no va arribar a saber que el Gran Germà d’Orwell s’instal·laria un temps després entre nosaltres, camuflat d’algoritme i videovigi­lància.

Tampoc no va poder predir que el futur manllevaria el cos del robot de Metropolis, la pel·lícula de Fritz Lang, que se situava l’any 2026. Elits i submons havien d’escapar de la bogeria i l’arbitrarietat del robot creat per Rotwang, tan capritxós, desconcertant i destructiu. Us sona?