Noves línies ferroviàries?

Aquesta setmana el Govern de la Generalitat ha ressuscitat el projecte d’una nova línia ferroviària entre Lleida i Girona amb set estacions intermèdies: Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Igualada, Manresa, Vic i Santa Coloma de Farners. Es tracta d’un projecte que el govern del primer tripartit ja va presentar el 2005. El 2012, l’aleshores director general de transports, Ricard Font, va justificar la seva paralització adduint que “està bé pensar en un futur, però hem de fer un tren si en tenim una necessitat. Si fem un tren no crearem la necessitat, les coses no van així”. Font hauria pogut fer referència a Alguaire: vam crear-hi un aeroport, però no la seva necessitat.

És indubtable que aquest hipotètic eix Transversal té l’atractiu de trencar la radialitat de la xarxa actual, però amb això no n’hi ha prou per justificar-lo.

Els governs espanyols tenen gran culpa de la situació dels trens a Catalunya

Durant molt anys, les prioritats ferroviàries de Catalunya seran dues: la primera, aconseguir que el servei de rodalia sigui eficient, i l’execució del l’actual pla 2020-2030 ens situarà encara molt lluny de l’objectiu. Per posar dos exemples, només s’haurà executat la meitat del desdoblament de la R3 entre Montcada i Vic, i no estarà construïda la nova línia Barcelona-Castelldefels passant per Cornellà. Encara més problemàtica es planteja la gestió del servei, que en el model recentment acordat implica una coexistència entre tres agents –Generalitat, Renfe i Adif– que, si bé a curt termini ha estat inevitable, a mitjà termini resulta inimaginable que sigui funcional.

La segona prioritat és garantir una eficient connexió ferroviària a llarga distància, més necessària encara en el probable escenari d’encariment dràstic del combustible aeri. Aquesta prioritat encaixa amb els plans del ministeri (previs a l’accident d’Adamuz) de seguir apostant per una xarxa d’alta velocitat cada cop més ràpida. En canvi, és contradictòria amb els plans de la Generalitat d’aprofitar l’actual línia d’AVE per prestar un servei regional que connecti, per exemple, Vilafranca del Penedès amb Barcelona. De fet, el nou eix Transversal consistiria en bona part en la transformació de l’alta velocitat en un servei regional.

És indubtable que la responsabilitat fonamental de la catastròfica situació del ferrocarril a Catalunya recau en els successius governs espanyols. Perquè van preferir inaugurar noves línies (d’AVE) en comptes de mantenir un bon servei de rodalia, i perquè el poc que van invertir en aquest servei el van concentrar a Madrid (1.760 contra 620 milions d’euros a Barcelona). Però és indubtable també que una part significativa també recau en els successius governs de la Generalitat, els quals, al cap i a la fi, tenien la competència crucial: l’ordenació del territori. Importa, doncs, que tinguem ara molt clares les nostres prioritats per als propers anys, i no està gens clar que l’Eix Transversal n’hagi de formar part.