Una veu que abraça

El feliç algoritme d’ Instagram de vegades l’encerta. Bé, sempre l’encerta, ja que gairebé ens coneix millor del que ens coneixem nosaltres mateixos. Però rares vegades, entre centenars de vídeos de gossos adorables que aixequen les celles sense saber que són gravats, apareix una cosa que hipnotitzi; un miracle entre tant de soroll: algú com Marc Vilajuana. Recordo aquell primer vídeo seu. Cantava acompanyat per un guitarrista una bellíssima cançó: Amansint l’aigua . Bonica la cançó, bonica la posada en escena, bonic el timbre, bonics els moviments i el sentiment cantant. Però el timbre... Indescriptiblement acollidor. Tant és el que entoni, en Marc aconsegueix acariciar-me, cosa que només em passava amb Andrew Bird o Hamlet Gonashvili. Tanco els ulls i la seva veu m’abraça. Potser només em passa a mi –ho dubto– i les ones sonores que desperta es compassen amb les partícules de l’aire que m’envolten. M’hi fusiono i soc feliç.

En Marc és força conegut pel grup Gregotechno, que, com el seu nom indica, barreja el cant gregorià amb tecno, un gènere peculiaríssim amb cada vegada més feligresos. I de vegades fa concerts vestit de monjo amb altaveus de rave . Però no vull parlar-vos del seu grup, sinó del preciós disc en solitari que acaba de treure amb prou feines fa unes setmanes: Panteisme , que inclou la composició que em va seduir a les xarxes. Un disc que aplega melodies etèries en català, francès, gallec i llatí que s’emmotllen a l’ orella i acaricien. Espiritualitat i harmonia.

Rares vegades apareix una cosa que hipnotitzi; un miracle entre tant de soroll: algú com Marc Vilajuana

Dels seus temes, la tendra Île du Ramier és la que escolto ara en bucle, en què el moment més bonic és un silenci enmig de la cançó, quan l’aigua es fa trèmolo. El perdó – L’ombra és un altre petit viatge emocional; la seva veu aixeca un escenari del no-res. Marc em recorda Tamino, però amb una veu molt més dolça, amb més aire però igual de profunda. O fins i tot Laura Marling: les tonalitats canviants de la Xota da Rede són precioses.

Del seu treball anterior: Medio voy , cantada en anglès i en castellà, és una oda preciosa que bé podria haver compost Patrick Watson. També Deuteronomio , únicament instrumental. I There’s no magic sembla cantada per Anohni & the Johnsons.

És cert que en Marc em recorda molts altres compositors, però s’assembla més a ell mateix que a ningú més. El timbre de la seva veu, insisteixo, és una carícia única.

No sé quan podré fer-ho, però algun dia pretenc gravar un disc. Voldria reunir les cançons més boniques que vaig compondre durant els quinze anys que vaig estar tocant als carrers i en petites sales. Li demanaré a Vilajuana una col·laboració. Al jove amb el timbre més bonic de la península.

Gràcies, Marc.