Els nens de la hipoteca o la infelicitat nacional

Els noms dels cantants o dels grups són un bon indicatiu de la situació o les tendències d'una societat. Recordem una pregunta del Trivial Pursuit imbatible, imbatible quan no s'acceptava tenir el mòbil al costat per respondre. Com es deia la Niña de los Peines? Doncs Pastora Pavón, deien els assabentats i els que hi havien jugat molt i s'havien quedat amb la resposta.

Pastora Pavón, flamenca ella, es va guanyar el nom per uns tangos que, tot i això, no va arribar a gravar mai i que tenien lletres tan reggeatonescas com “Péinate tú con mis peines, que mis peines son de azúcar, quien con mis peines se peina hasta los dedos se chupa”. Les coses es deien, però sense deixar-neproves documentals... Cal recuperar-les, les lletres, diem, i les pintes, també.

Els sobrenoms físics van triomfar en uns temps menys correctes i més cruels que aquests, almenys només de paraula: el Cojo de Málaga, també cantaor, i els que situaven els artistes a Elche, Antequera o La Huerta, aquest més indicatiu de feina que de geografia. Fins a arribar als Barricada, Reincidentes, Boikot o La Polla Récords. La lluita continua.

Tot això ve a tomb de l'últim informe sobre la felicitat al món, què deuen saber-ne ells, què deu saber-ne ningú, però per països. La caiguda d'Espanya aquest any al lloc número 41 entre 136 països estudiats, tres números per sota del lloc anterior, s'explica segons els autors pel baixíssim “benestar juvenil”, que en pocs anys més que caure s'ha estavellat fins al lloc 128 de, repetim, 136. 

Espanya se situa al lloc 128 en benestar juvenil segons l'últim informe de felicitat mundial; només hi ha 136 països en la llista

Repetim, perquè és realment tot un mastegot posat en el context de països com Finlàndia o Suècia, que ja és el normal, però també el Congo, Bangla Desh o Tadjikistan, amb tot el respecte pels seus habitants però dubtes seriosos sobre els seus sistemes de benestar en general i en particular. I sobre els nostres quan incumbeixen als més joves.

“El Niño de la Hipoteca” és un magnífic nom per visualitzar moltes coses, moltes de les quals són en el fons d'aquest informe. Fa uns años Guiu Cortés, El Niño de... explicava que el nom se li havia ocorregut llegint una notícia del Japó, on alguns pares firmen hipoteques que els fills poden heretar, o que als 35 anys en alguns casos ja les hi denegaven per vells. No els donem idees...

L'informe apunta a la influència de les xarxes socials i la tecnologia digital i l'ús excessiu com una de les causes possibles perquè els joves occidentals, la caiguda no és només d'Espanya, se sentin més infeliços. Segur que sí, però una, que és pragmàtica i materialista, mira també en una altra direcció,  també apuntada a l'estudi: la precarietat i, amb ella, la dificultat de tenir una casa.

Dimecres aquest diari publicava un reportatge de Lara Gómez Ruiz sobre com l'habitatge, no tenir-ne, els preus, la impossibilitat o l'extrema dificultat d'accedir-hi, protagonitza un boom literari. Si anem a les xarxes, el que es diu de les hipoteques ens situa no al lloc 128, sinó que han de crear una escala nova.

“Qualsevol pis als afores d'una ciutat costa uns 200.000€, tenint en compte que si et concedissin una hipoteca solen demanar un 10%, uns 20.000, hauries D'ESTALVIAR uns 1.700€ al mes (lol). Més o menys anar sis vegades al cinema al dia o unes 150 cerveses a la setmana”, respon @arbsunflower a X a @antihacienda: “Compràvem casa amb un any d'estalvi però els joves no poden perquè van al cinema i a la discoteca”. Doncs deu ser que no.

Infelicitat. També podria ser un bon nom per a un cantant. Cançons ja n'hi ha. I diagnòstic, també.