Que bé que estic sola!

Al meu voltant sento amb freqüència una frase suaument admirativa: “Que bé que estic sola!”. Qui podia imaginar una emancipació tan folgada i rotunda d’aquelles que van exercir de cuidadores, amants, intendents, mares, esposes devotes? Perquè aquella dona de set caps per fi es queda al seu aire, desallotjada de papers forçosos i revertint el dramatisme del niu buit per una espècie de segona adolescència.

Fins i tot les que tenen parella de llarg recorregut han après que el respecte i el desig necessiten aire pel mig, de manera que els caps de setmana tediosos en què el silenci es reconcentrava ara recuperen l’empenta del petó a l’estació quan s’acomiaden. El living apart together sempre ha funcionat entre parelles sènior que no tornaran a cometre mai l’error de compartir armari, però les joves amb ànima digital també retarden la convivència sense renunciar als afectes.

Les joves amb ànima digital també retarden la convivència sense renunciar als afectes

Algunes no es reconeixen afirmant que no necessiten un home que les porti a la lluna. Saben que van perdre les millors hores en agonies romàntiques, per això racionalitzen més les trobades. Deseducades en la passió totalitzadora, eviten desbocar-se com aquelles groupies de l’amor que un dia vam ser les GenX, a qui les conquestes professionals ens satisfeien poc si no érem felices sentimentalment.

D’aquell “em pertanyo” de Clarice Lispector al “vaig aprendre a estar sola sense sentir-me sola” de Susan Sontag, les bondats d’una solitud il·luminada han estat prou glossades, i fins i tot van tenir de biògrafa l’enyorada Carmen Alborch. Gairebé trenta anys després de Soles, la seva tesi s’ha consumat: dones a qui els models tradicionals no els serveixen i que prefereixen l’autonomia a la resignació en el desamor.

No obstant això, aquesta solitud respon també a un factor estructural: una fallida educació en la igualtat. No els avorriré amb xifres, però diguem que elles llegeixen més, delinqueixen menys i, si enviuden, rarament es tornen a casar. La meva mare, sense anar gaire lluny, a qui, als 85 anys, se li va escapar lamentar-se de la solitud, davant la idea d’haver de conviure amb algun dels fills, però, va ­recular: “Ni parlar-ne, no em tornaré a queixar mai més. Estic tan bé a casa meva i al meu aire! I si m’avorreixo, li ­demanaré a Alèxia que m’entre­tingui”.