Compte enrere per salvar el Delta

En Polet, de 82 anys, aixeca una pedrota groguenca fins a l’altura del pit i el deixa caure entre ell i el seu net, en Nil, de 10 anys. La pedra aterra sobre la sorra humida de la ribera. Gairebé a l’instant, una onada avança fins a cobrir-la i, quan es retira, arrossega la capa de sorra al voltant. La pedra queda més encaixada i s’enfonsa una mica més.

–Ho veus? –diu l’avi–. Així s’enfonsa el Delta.

En Polet no espera cap altra onada. Reprèn el passeig per la vora de la platja de la Marquesa, a l’extrem nord del delta de l’ Ebre. A un costat queda la Mediterrània; a l’altre, una plana d’arrossars que en molts punts està per sota del nivell del mar. Darrere seu, la pedra amb prou feines triga uns minuts a quedar mig enterrada. Fa més de mig segle que el procés que intenta explicar en Polet està en marxa.

El delta de l’Ebre, un dels aiguamolls més importants d’Europa i el delta més gran de la costa mediterrània espanyola, s’enfonsa i s’encongeix. En punts de la desembocadura ha retrocedit gairebé 4 quilòmetres de terra les últimes dècades i s’ha enfonsat entre 1 i 3 mil·límetres cada any. La causa principal és riu amunt: des de la construcció de grans preses als anys seixanta, l’ Ebre ha perdut més del 99% de l’aportació de sediments que durant segles van alimentar el Delta. Sense aquella sorra i aquell fang, que descendeixen pel curs i nodreixen les riberes, el territori desapareix. El canvi climàtic accelera aquest compte enrere: la pujada del nivell del mar amenaça d’engolir fins a un 45% del Delta abans del 2100, segons un estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Malgrat el retrocés vertiginós, els problemes del Delta no van entrar a l’agenda institucional fins que, el 2020, el temporal Gloria va portar a la portada dels diaris els estralls d’un territori mossegat pels envits de l’aigua. Pels locals no va ser una sorpresa. Quan les autoritats van desembarcar al sud de Catalunya per avaluar la magnitud del desastre, els va rebre un pla de salvament organitzat des del mateix territori a través de la Taula de Consens, un espai que aplega ajuntaments, agricultors, cooperatives i veïns.

Des de la construcció de les preses, l’Ebre ha perdut el 99% de l’aportació de sediments que alimentava el Delta

Des d’aleshores, el Delta ha avançat més en diagnòstics, plans, taules de negociació i respostes d’emergència que en obres estructurals. Ara, per primera vegada, el territori, la Generalitat i l’ Estat proven d’alinear visions en un marc comú d’actuacions prioritàries perquè el Delta arribi viu a la generació de Nil.

A la platja de la Marquesa, on passegen en Polet i el seu net, la falta d’actuacions estructurals es mesura en metres de terra.

–I, iaio, i quan tu tenies la meva edat fins on arribava la platja? –pregunta el nen.

– Ui, llunyíssim. A veure..., això abans eren arrossars –diu, assenyalant cap a la sorra sota els peus–. I quan s’acabaven els arrossars hi havia unes dunes d’un color daurat que a mi m’encantaven. Després venia l’ arena. I la platja era tan gran que fins i tot hi havia un xiringuito que es deia Max, i per arribar a l’aigua calia caminar molt.

La platja que recorda l’avi ja no existeix, perquè el riu fa anys que va deixar de portar la sorra que l’alimentava. A més de 200 quilòmetres de la desembocadura, els embassaments de Mequinensa, Riba-roja i Flix retenen els sediments que el Delta necessita.

La pujada del nivell del mar amenaça d’engolir fins a un 45% de l’aiguamoll abans de finals de segle

Aquest sediment retingut és un problema doble. Ho és per al Delta, que es queda sense el material amb què durant segles es va construir a si mateix, i per als mateixos embassaments, que van perdent capacitat. Els estudis de la Confederació Hidrogràfica de l’ Ebre ( CHE), organisme estatal que gestiona la conca, calculen que Mequinensa ha acumulat 161 hm3de sediments, un volum equivalent a més de 62 piràmides de Guiza. Des que es va posar en servei, el conjunt d’embassaments ha perdut prop d’un 10% de la capacitat original.

Abans de les grans preses, l’ Ebre arrossegava fins al Delta prop de 30 milions de tones de sediments cada any. Avui aquesta aportació s’ha reduït més d’un 99%: amb prou feines hi arriben unes 100.000 tones anuals, segons les estimacions de Carles Ibáñez, director científic del Centre en Resiliència Climàtica ( CRC).

Fa anys que la comunitat científica apunta en la mateixa direcció: sense tornar sediments al riu no hi haurà solució duradora per al Delta. Les actuacions sobre la costa –camins de guarda, aportacions de sorra marina i els reforços d’emergència– poden comprar temps a curt termini però no solucionen el problema. Ibáñez hi insisteix: “Si no recuperem una part important dels fluxos de sediments, la situació continuarà empitjorant”. Aquest remei de fons per al Delta encara no ha sortit del laboratori.

Tant la Generalitat com la CHE defensen que per fer-ho calen anys d’estudis. El cap de planificació de la CHE, Miguel García Vera, refreda qualsevol expectativa en una entrevista amb La Vanguardia : el transvasament de sediments, diu, “és una opció que posposem al futur” i “no és un objectiu a curt termini”. Per científics com Ibáñez, del CRC, i Iván Cáceres (UPC), la viabilitat tècnica està prou apuntalada per deixar de tractar el transport de sediments com una hipòtesi remota.

Ara per ara la CHE concentra els esforços en crescudes controlades i petites extraccions per observar com respon el riu quan li tornen part dels sediments. “Movem en cada crescuda de l’ordre de 15.000 a 20.000 tones”, explica García Vera. En conjunt, s’han destinat des del 2021 gairebé 12 milions d’euros a aquestes observacions i estudis i se’n preveuen 10 milions més fins al 2033. Encara no és la solució de fons que reclama la comunitat científica, però sí que són avenços perquè el gran remei del Delta pugui arribar algun dia.

“Si no recuperem una part important dels sediments, la situació continuarà empitjorant”

A la platja, en Polet avança amb en Nil per la línia de ressaca fins a arribar a una escullera que trenca la continuïtat de la ribera. Protegit per les roques, hi ha un edifici blanc amb un rètol blau: el Restaurant Vascos. Quan el restaurant va obrir, la platja encara s’assemblava a la que descriu en Polet. En gairebé unes dècades, aquells metres s’han encongit fins a deixar l’edifici a menys de quatre metres del mar.

Per Marcela Otamendi, una de les propietàries, aquesta distància perduda també es mesura en nits en blanc. Va heretar les terres del seu pare, un basc que va comprar la finca per l’abundància d’angules, i de la seva mare, que hi va aixecar una cantina per als turistes a finals dels seixanta. Durant anys van veure avançar el mar fins que, el 2013, un temporal de llevant va fer caure una de les parets del local i va obligar a tancar per Setmana Santa. Després d’aquest cop, l’Ajuntament de Deltebre va aixecar el dic que avui el protegeix. Un pedaç, sí, però també la raó per la qual Los Vascos continua dret.

Otamendi tampoc no confia en la gran promesa del Delta: els sediments. A ella aquesta solució li sona massa llunyana per a un problema que ja li mulla els peus. “El Delta està massa malalt per recuperar-lo a poc a poc”, diu. “Quan la vinguin a aplicar, perquè ara fan experiments, serà massa tard”.

En aquesta ràbia, la Marcela no està sola. Al Delta gairebé ningú no discuteix que el remei de fons implica els sediments. El debat a la Taula de Consens és en una altra part: què cal fer mentrestant, com defensar un territori que s’enfonsa sense esperar que els estudis s’acabin o que els despatxos s’aclareixin.

D’aquí surt la fórmula que intenten pactar la Taula de Consens, la Generalitat i l’ Estat: actuar en dos fronts. Un, riu amunt, per recuperar el flux de sediments de l’ Ebre, però sense data prevista els pròxims 15 anys. I un altre d’ enganxat a la costa, amb aportacions de sorra, restauració de dunes i camins de guarda. Jordi Sargatal, secretari d’ Acció Climàtica, defensa que “per primera vegada la Generalitat està alineada amb la posició de l’ Estat per aportar solucions com el dragatge marí de fins a 11 milions de m3de sorra”. L’objectiu d’aquest acord és elevar la resposta sobre el Delta a una escala semblant a altres territoris amenaçats com Doñana o la Manga del mar Menor, amb plans de 706 i 675 milions, respectivament. “Nosaltres no arribarem, ni de broma, a aquesta xifra: si aconseguim 100 milions per rescatar el Delta, ja serà una gran victòria”, admet Rafael Sánchez, tècnic de la Taula de Consens. Aquests milions de sorra han d’arribar, en part, a la Marquesa, on passegen en Nil i en Polet.

“Si aconseguim 100 milions d’euros per salvar el Delta, ja serà una gran victòria”

Al final del camí, un cartell rep els visitants.

–Mira, Nil, aquest soc jo –diu en Polet.

A la fotografia, veïns de la plana deltaica apareixen dins de l’aigua, amb cartells amb el nom dels seus pobles. En Polet sosté el de Deltebre.

–Vam fer això perquè creiem que encara som a temps de salvar el Delta.