Lliçó de religiositat

Festival de Pasqua de Peralada

★★★★✩

Magnífica versió de Couperin que mostra la distància entre el llenguatge religiós tridentí i la polifonia

Intèrprets: Lucía Martín Cartón i Rachel Redmond, sopranos; Emmanuel Resche i Augusta McKay, violí; Myriam Rignol, viola da gamba

Direcció i orgue : William Christie

Lloc i data: Església del Carme

de Peralada (3/IV/2026)

Aquestes festivitats de Pasqua i les de Nadal que marquen l’any litúrgic –per a alguns i vacacional per a la majoria– són propícies a la reflexió fins i tot en la coincidència dels dos vessants, i han trobat en aquesta magnífica idea pasqual de Peralada, al preciós i singular recinte de l’ església del Carme i l’entorn, cada vegada més acollidor, un punt de trobada. Una proposta cultural sensible que, a més, ja ha sumat un espai a la lleixa de la història: acaba de sortir el llibre-CD amb Tenebrae , la profunditat expressiva, segle XXI, de Bernat Vivancos, encàrrec del Festival.

Aquesta vegada gaudim de les tres Leçons de ténèbres (1714) de François Couperin en magnífica versió que mostra la distància entre el llenguatge religiós tridentí amb el més profund, menys espectacular i anterior, de la polifonia renaixentista. Diferència que matisa la idea d’“evolució” aplicada a la història musical. Més que això, diria, “canvi”, una de les característiques universals que caracteritzen el c atolicisme. Les formidables sopranos –juntes a la tercera “lliçó”– ens van deixar una versió expressiva en l’àmbit narratiu, curada, de bellesa tímbrica, sense remarcar la teatralitat de l’art barroc en els moments d’imposició, però representativa de l’estil que ja reflecteix la presència de l’òpera. Mostra d’una religiositat que deixa menys espai a la reflexió, patrimoni més racional de la polifonia de Victoria, per exemple. A les Leçons de Couperin, la paraula –que comença un camí representatiu fins a arribar a la culminació a Bach en terreny de la Reforma– és atesa com a element simbòlic, però el missatge és unívoc. És la majestat, el poder central que la manifesta als cortesans. La instància més popular del que és religiós seguirà un camí en paral·lel, més festiu i de més emoció, en la coincidència de música i art sacre a les processons.

Entre cada Lliçó vam escoltar, en bona interpretació centrada en els violins, petites obres dels contemporanis Charpentier i Marais. Quan es va acabar el concert –amb la idea in mente sobre les característiques de la religiositat en la història– vam arribar al claustre per a la representació del “work in progress” La luz del lobo no pesa , d’ Aurora Bauzà i Pere Jou, que –marcada per un crescendo musical lineal vocal sense paraula (bé el Cor Bruckner Barcelona) que s’inspira en De lamentatione Ieremiae Prophetae d’Alonso Lobo (1555-1617)– culmina en un ostinato unívoc i inquiridor com el barroc, molt actual.

No són temps dominats per la raó, tret d’en espais privilegiats com aquest.