Una espatlla, una Lliga

A l’era del futbol microscòpic, és probable que el Barça guanyi la Lliga per una espatlla de diferència. La de Lewandowski, per a més senyals. Al Metropolitano es va disputar el segon temps d’un llarg partit de set hores. El va perdre el Reial Madrid a Mallorca, contra pronòstic i amb tots els vells defectes de l’equip. La derrota va deixar el campionat en una situació perfecta per al Barça, que va passar les angoixes de rigor amb l’ Atlètic, privat a la segona part d’un jugador, després de l’expulsió de Nico González. A última hora, a Cancelo li va sortir l’extrem que porta dins i a Lewandowski la garantia de golejador. Musso, el formidable porter de l’ Atlètic, va rebutjar la rematada i la pilota es va dirigir a l’espatlla del polonès. Un d’aquests gols lletjos que brillen com diamants. Al Metropolitano va quedar clar que el Barça i l’ Atlètic protagonitzen la seqüència de partits més fascinant del futbol europeu. Gran futbol, alternatives constants, profusió de gols i, si cal, una bona dosi de discòrdia.

Tot va començar al desembre: Baena va marcar aviat a Montjuïc, residència temporal blaugrana, i el Barça es va esprémer per remuntar 3-1. La recent semifinal de Copa va derivar en dos matxs memorables –set gols en total– que van significar la classificació de l’ Atlètic, no sense soroll i polèmica després del gol anul·lat a Cubarsí. A l’inventari d’esdeveniments ja hi figura la revocació de la targeta vermella a Gerard Martín, que havia inclòs mitja lliura d’una tíbia al recorregut natural del refús.

Als anys noranta es va establir una mitologia dels Atlètic-Barça que va reapareixent

El matx va reactivar el protocol de tensió que tradicionalment presideixen aquests partits. Als anys noranta es va establir una mitologia dels Atlètic-Barça, i viceversa, que reapareix amb freqüència. El Barça venia avisat del partit de Copa al Metropolitano, on el vertigen matalasser va destrossar les successives badades defensives de l’equip de Flick.

El tècnic alemany va prescindir de l’ariet tradicional. En termes numèrics, el Barça va afegir un jugador més per al control del joc. Simeone també havia mogut peça. Va rebutjar la figura del davanter centre per col·locar l’astut Griezmann. Decisions d’escacs tant per al partit en qüestió com per als que arriben aquests deu pròxims dies a la Champions.

Va ser un primer temps delicat. La pilota va córrer amb rapidesa i precisió als jugadors del Barça. Quan acabava a peus de Lamine, s’esmolaven tant les jugades que Nico González, el seu marcador, se sentia superat. Li van caure les targetes per les tremendes dificultats per contenir l’extrem. Lamine no va marcar, però va destrossar el seu marcador i va deixar l’ Atlètic de Madrid amb un futbolista menys.

Abans d’arribar a aquest punt d’inflexió, la defensa del Barça va tornar a interpretar malament el fora de joc i va permetre el gol de Giuliano Simeone. No hi va haver temps per a la frustració. Rashford va empatar el matx dos minuts després, amb la inestimable ajuda d’ Olmo, que li va llançar una paret fantàstica. Al mig, dues nítides ocasions desaprofitades per Griezmann, de les que no acostuma a malgastar.

Quan l’ Atlètic es va emmurallar, i no li va quedar cap altre remei, el rellotge va començar a córrer per al Barça. Lamine no va concretar la jugada de l’any, Musso va aturar un parell de rematades que semblaven gol, Bernal es va retirar lesionat, Gavi va tornar... El partit s’ enlletgia, però mantenia bona càrrega d’emocions.

S’acostava l’hora final i a Cancelo li va sortir a l’extrem intern, per contradictori que sembli. És un futbolista sense prejudicis quan ataca. Va fer dues retallades a Almada i va triar rematada en lloc de passada. La resta és història. El porter va rebutjar i Lewandowski va marcar amb l’espatlla. Un gol de grans conseqüències.