Escriptors sense golfes

Tots som escriptors en potència. Ho creiem així quan el nostre pensament bull i el llapis de la imaginació fila paràgrafs superbs. Una altra cosa és bolcar aquest relat mental a la pàgina en blanc, tan exigent i delicada que, si la sintaxi i la semàntica ensopeguen, es taca i s’enfosqueix, amenaçant amb el suïcidi literari. Escriure sembla fàcil i, en canvi, els millors escriptors sovint van sentir que no estaven a l’altura.

Als seus diaris, Kafka es deia que era inservible: exempt de disciplina i claredat per acabar les obres. Es considerava feble, sense talent real: “La meva incapacitat per escriure em desespera”. Però era l’únic que li interessava. Igual que Virginia Woolf, que idealitzava l’escriptura fins al punt d’interrogar-se si era mereixedora de formar part del seu Olimp. “Estic una altra vegada en aquest estat d’incertesa... com si no hagués escrit mai abans”, es lamentava. Emily Dickinson, potser la poeta més important en llengua anglesa, amb prou feines va publicar una dotzena de poemes en vida, i Herman Melville, després del fracàs estrepitós de Moby Dick , va viure els seus últims anys entre la insignificança i l’oblit.

M’ha sorprès l'esquinçament de vestidures per la dotació del premi d’Aena

La maledicció de l’escriptor és un assumpte antic que continua connectant-se en l’imaginari col·lectiu amb unes golfes polsoses, un cendrer ple i una nevera buida. La proporcionalitat del prestigi, aquella aura divina que es posa sobre el gen literari, és inversa al seu valor de mercat. El foli es paga barat (650 euros de mitjana es cobren ara per un original), així que els autors que poden viure d’això no sumen més del 5% a Espanya, aclimatats a la precarietat i als bolos per treure’s quatre xavos.

Per això m’ha sorprès tant l’esquinçament de vestidures generalitzat davant la dotació del premi literari d’Aena, d’un milió d’euros. Com si el capitalisme i la literatura fossin incompatibles. Tant de bo l’exemple s’escampés i el talent s’associés a la rendibilitat. Una servidora es delia per veure com es feien milionaris els meus admirats Enrique Vila Matas o Marcos Giralt Torrente, que ja somiava jubilar-se, i una se l’imaginava escrivint una nova Madame Bovary en un Hotel du Lac... N’hi ha prou amb una ullada a les fotos de Samantha Schweblin, sostenint el trofeu amb el cap i la felicitat cap enrere celebrant un doble triomf: el­­­­­ d’una literata que, per fi, se sap bien pagá.