Un macabre joc de ruleta russa

L'alto el foc entre l'Iran i els Estats Units, com altres precedents a l'Orient Mitjà, neix provisional i fràgil. Els atroços atacs d'Israel contra el Líban i Hizbul·lah, i els d'aquest últim per poder així cantar algun tipus de victòria, després d'una sèrie de dolorosos fracassos, podrien llançar-lo en orris. També el persistent i ferri control de l'Iran sobre Ormuz. Veurem si les negociacions al Pakistan aconsegueixen assentar-lo o ho fan saltar pels aires. Hauria de ser el primer, ja que els principals actors en joc (Iran, EE. UU. i Israel) poden encara cantar pírriques victòries, malgrat l'insuportable nombre de víctimes al Líban i l'Iran. La represa de les hostilitats entre les tres parts no faria sinó empitjorar la seva situació. Ara bé, l'erràtica política exterior de Trump converteix qualsevol tipus de previsió en un macabre joc de ruleta russa.

Israel i els EUA han aconseguit, sens dubte, debilitar militarment al règim dels aiatol·làs, el seu programa nuclear, les seves capacitats balístiques i les seves forces navals i aèries. Res que no pugui recuperar, tot i això, aviat. Tots dos han pogut continuar experimentant la seva tecnologia i armament amb foc real, la qual cosa els permetrà continuar exportant-lo al món sencer i firmar sucosos contractes. Els EUA han aconseguit també augmentar les seves vendes de petroli i gas, com va ocórrer abans amb la guerra a Ucraïna i les sancions a Rússia.

Israel –autèntic impulsor de la guerra, arrossegant als EUA amb enganys, com ha sortit a la llum aquests dies– ha debilitat al règim dels aiatol·làs i sembla mantenir intacta la llibertat i impunitat per continuar expandint el seu control territorial, ara al Líban, abans a Gaza i Síria, i a la Cisjordània ocupada, la seva autèntica prioritat. Continua colpejant Hizbul·lah i allunyant-lo de la seva frontera nord, i ha recuperat la franja de seguretat al Líban, la que havia renunciat l'any 2000.

En el costat dels fracassos, els Estats Units i Israel no han aconseguit tombar al règim iranià ni derrotar-lo, han debilitat els seus aliats a la regió, les monarquies sunnites del Golf, i s'han mostrat com a aliats poc fiables i confiables. El prestigi de Washington ha caigut una mica més, mentre que el de la Xina s'ha reforçat.

El prestigi dels EUA ha caído un poc més i el de la Xina s'ha reforçat

Aniran, o més aviat dit, el règim, també pot cantar, de moment, victòria. El seu domini d'Ormuz ha pres carta de naturalització i de moment és acceptat a desgana per la resta de la regió. El règim ha sobreviscut a l'atac occidental i també a la contestació interna que el gener passat havia assolit nivells mai vistos i que, de moment, s'ha diluït. Veurem fins quan.

Les monarquies del golf Pèrsic també tenen motius, malgrat tot, per respirar tranquils. El seu model de desenvolupament, basat en part en una imatge sòlida de seguretat i estabilitat podia saltar definitivament pels aires si el conflicte s'allargava. Si es consolida l'alto el foc, les aigües tornaran ràpidament al seu curs. La guerra reforça les seves polítiques de l'última dècada de diversificació de l'economia i de desenvolupament de rutes alternatives per a l'exportació dels seus combustibles fòssils que no estiguin subjectes a l'embut que suposa l'estret d'Ormuz.