Respostes a la crisi energètica

El Fons Monetari Internacional ha criticat el Govern espanyol per haver fet front a la crisi energètica a base de reduir l’IVA als combustibles. No ho ha fet explícitament, però sí de manera clara. El seu raonament és diàfan: si els preus pugen perquè l’oferta s’ha reduït, el que cal és gestionar la reducció de la demanda, no prendre mesures perquè aquesta no baixi.

En un primer moment podia semblar que la pujada era transitòria perquè la guerra seria breu, però ara ja està clar que la crisi serà llarga. És cert que les hostilitats s’han suspès, i és cert que tant els EUA com els iranians estan objectivament interessats que la suspensió sigui definitiva, però no és menys cert que els israelians desitgen exactament el contrari i que en els últims mesos en dues ocasions les bombes han caigut sobre l’Iran mentre tenien lloc negociacions. En qualsevol cas, en la millor de les hipòtesis –un acord de pau estable–, el subministrament des del Golf d’energia, de fertilitzants nitrogenats i d’altres productes industrials bàsics restarà durant molts mesos per sota dels nivells previs a l’inici de les hostilitats. És possible que els preus baixin (ara estan un 50% per sobre dels del gener-febrer), però el fet ineluctable és que durant una llarga temporada el món haurà de prescindir d’una part de l’energia que consumia.

El que cal no és que els treballadors arribin a final de mes, sinó que guanyin prou per arribar-hi

D’altra banda, l’FMI i les autoritats monetàries ens adverteixen que si els governs no prenen mesures eficaces perquè l’escassedat d’energia no es traslladi als preus, es veuran obligades a restringir el crèdit, forçant una contracció econòmica: sal a sobre de la ferida.

El resum n’és que cal gestionar l’empobriment que la crisi ens imposa a tots (excepte als exportadors d’energia que no tenen problemes de subministrament, començant pels EUA i per Rússia). Ahir Josep Oliver advocava perquè els ajuts es concentrin en les famílies “en risc de pobresa”, que, segons l’Idescat, són un 19% del total. Hi estic d’acord sempre que no oblidem que aquesta mena de mesures han de ser transitòries. El nostre problema principal no és que tinguem pobres, sinó que tenim treballadors pobres; és a dir, famílies que no arriben a final de mes tot i que treballen. Ajudar aquestes últimes no és sinó ajudar amb fons públics qui els contracta i qui en gaudeix dels serveis: un disbarat. El que cal no és que els treballadors arribin a finals de mes, sinó que guanyin prou perquè ho facin.

Més enllà de les mesures immediates –necessàriament pal·liatives–, cal preocupar-se per l’endemà.

El món no tornarà a ser com abans, perquè ha quedat clara la fragilitat d’un ordre que depèn massa d’una regió amb un conflicte enquistat. De les crisis dels 1970 en va sortir l’eficiència energètica i el fracking ; d’aquesta ha de sortir un impuls renovat a la transició energètica i –em temo– un motiu més per reconsiderar la decisió de tancar les nuclears.