Superstar

La versióyeyé del Barça –vuit jugadors de menys de 25 anys a l’alineació titular– va traslladar al més jove de tots, Lamine Yamal, la màxima responsabilitat al derbi. Lamine Yamal, que tot just fa uns mesos que té permís de conduir, va dirigir l’equip en un partit sinuós, sense aparents revolts al primer temps i de gran tensió al segon.

Després del cop amb la dreta de Pol Lozano, l’Espanyol es va afanar tant a empatar com el Barça a buidar aigua. L’aroma a un mini tamudazo va presidir el segon temps, fins a la trobada del gegantí Dmitrovic amb l’eteri Lamine, que no es va arronsar a la pilota dividida. Dmitrovic no va imposar el cos, va refusar malament i la pilota va impactar a les cames de l’extrem. Ja se sap que els genis tenen estrella: la pilota va sortir directa a la porteria entre els peus de Lamine, sense ningú al voltant, perfecta per al gol i per a una foto de portada.

Lamine és un jugador per a totes les èpoques, però es torna a elevar a final de temporada

També se sap que als fenòmens del futbol gairebé res no els passa per alt. Abans de deixar la pilota a la xarxa, Lamine Yamal va estendre els dos braços en una imatge triomfal, radiant d’alegria, de gran contingut simbòlic. El partit estava fet, i la Lliga, també.

El gol va alliberar d’ansietat i vells fantasmes el Barça. Nou punts de diferència són una barbaritat, quan només en falten 21 per disputar. Impossible sospitar del líder, en qualsevol cas. Des de la seva derrota al Bernabéu fa cinc mesos, el Barça ha guanyat 19 dels 21 partits que s’han jugat, amb dues derrotes al camí. És el contundent percentatge de victòries d’un gran equip, sotmès els últims anys a les extremes dificultats econòmiques del club i als problemes que suposen tres anys d’itinerància.

En aquest capítol adquireix més valor representatiu la imatge triomfal de Lamine. Va ser al Camp Nou.

Lamine és un jugador per a totes les èpoques de l’any, però s’ha tornat a elevar sobre els altres al final de la temporada, com va passar fa un any. Com es podrien oblidar les eliminatòries amb el Borussia Dortmund i l’Inter de Milà, en què el seu coratge es va situar a l’altura de les seves extraordinàries habilitats. Va impressionar el lideratge amb 17 anys. Torna a reproduir-lo ara, al moment més crític de la temporada.

Fa cinc dies, contra l’ Atlètic de Madrid, en les pitjors condicions possibles, amb el Barça frustrat per l’expulsió de Cubarsí i l’immediat gol de Julián Alvárez, Lamine va liderar l’èpica càrrega de l’equip al segon temps. Durant la segona part va manifestar tot el que el futbol conté de poesia i drama.

El derbi va tenir aquesta classe de matisos, però amb menys intensitat. Ferran va marcar dos gols al primer temps, el segon després d’embocar amb elegància una meravellosa passada de Lamine, i el barcelonisme va entendre que el partit venia tranquil. L’Espanyol ho va entendre d’una altra manera. Va estrènyer i va canviar la defensa zonal a les marques indivi­duals per tot el camp. Va recordar el Newcastle que tant va amoïnar el Barça a la primera part. Va marcar Pol Lozano, endollat com cap al matx, que va girar radicalment a favor de l’Espanyol.

El canvi de paisatge va aportar una considerable tensió al partit. A Roberto Fernández li van faltar un parell de centímetres per aconseguir l’empat, instant previ al tercer gol de Lamine, l’únic jugador del Barça, amb dos Garcia, Joan i Eric, que va disputar tots els minuts del derbi i l’anada contra l’ Atlètic, senyal definitiu del que signi­fica per a Flick, el Barça i el futbol.