Els pessimistes

Un pessimista és un optimista ben informat, sembla que suggereix la directora gerent de l’Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva, quan adverteix que faran una revisió a la baixa del creixement global a causa de les conseqüències de la guerra de l’ Iran. Fins i tot a l’escenari més optimista les coses aniran malament.

Espanya, tot i que està menys exposada per la llunyania del conflicte, en patirà l’impacte; la inflació afectarà les classes desfavorides. No seria recomanable que el Govern de Pedro Sánchez recorregués a l’augment del dèficit i del deute públic per afrontar l’encariment de productes bàsics, que continuarà almenys uns quants mesos més.

Tot està en joc; tots arrisquen molt i no hi ha beneficis

És probable que es reprenguin les negociacions­ de pau i que s’aconsegueixi l’acord esperat, però els danys sofertsen les infraestructures, els comple-xos gasistes, les interrupcions en lacadena de subministraments i la pèrduade confiança continuaran tenint repercussions significatives.

Els riscos d’un xoc energètic mundial que provoqui un increment de la inflació i l’amenaça d’una fam per a milions depersones són certs. Tot i això, també és possible que els pronòstics de l’FMIes compleixin pel seu pessimisme: sino hi ha inversió ni consum, l’economia es podria parar i causar una altra crisi.És el que podríem anomenar el vaticini autoproclamat.

Hi ha massa ocells de mal averany que han oblidat que val més un llumí que cent queixes per la foscor. No és qüestió d’un optimisme cec, sinó d’un mínim de sentit comú. Els EUA, Israel i l’ Iran estan condemnats a entendre’s perquè l’alternativa seria un Harmagedon, com va assenyalar Donald Trump.

Tampoc no és possible oblidar que el règim dels aiatol·làs, controlat per fanàtics de la Guàrdia Revolucionària, té 400 quilos d’urani altament enriquit amb què es podrien fabricar bombes atòmiques. Armes que tindrien com a objectiu declarat esborrar del mapa l’Estat d’Israel. La frase “Del riu al mar” és més que un eslògan, almenys és així com ho senten la major part dels israelians, que creuen que s’enfronten a una qüestió existencial. La matança del 7 d’octubre del 2023, perpetrada per Hamàs amb el suport de l’ Iran i el Líban, va provocar una guerra que han d’acabar per via diplomàtica o militar.

Tot està en joc; tots arrisquen molt i no hi ha beneficis. Només l’acord és possible, ja que no hi ha alternativa. Els Estats Units han d’acabar aquesta guerra d’aquí dues setmanes, dins de les dues setmanes de treva que ha donat Donald Trump, o no els quedaran cap més remei que complir les seves amenaces, i Teheran ho sap.

Això fa que la tesi d’una “guerra curta” s’imposi a la d’una “guerra llarga” comla d’ Ucraïna. I a partir d’aquest escenari, el futur econòmic global fa més necessari que mai els optimistes davant els pes-simistes. Europa no s’ha de resignar auna estagflació, però caldrà estrenye’s el ­cinturó.