Deures per al Madrid i el Barça

És evident que l’evolució a la Champions dels últims anys del Barcelona, principalment, i del Reial Madrid, últimament, ha de fer reflexionar. Una primera anàlisi és que ara com ara, a escala estatal, és indiscutible el seu poder, però així que surten a Europa salten les costures. Però alhora que no s’ha de dramatitzar en aquest aspecte, tampoc un no s’ha d’acollir a les excuses dels arbitratges. Tal com diu sàviament Toni Nadal, mai una excusa no permet que algú o un equip guanyi cap torneig. Per aquesta raó ja cal deixar d’utilitzar l’arbitratge com a boc expiatori.

Jugar el teu primer partit de quarts de final a casa i que el rival es posi 0-2 és imperdonable. Ja no jugues contra qualsevol, i remuntar aquestes situacions davant un rival important és complex. Si fas una bona anàlisi comparant aquests equips amb l’alineació de les dues entitats quan van aconseguir guanyar finals de Champions, t’exclames. Sí, és cert que els ha faltat molt poc. I hi pot haver expulsions i, en cas contrari, el final hauria pogut ser diferent. Però també és cert que durant molts minuts els dos equips van estar al caire de l’abisme, molt lluny de garantir la victòria. I aquests mateixos abismes van ser presents en la competició en la trajectòria de tots dos. La il·lusió es va generar per la banda del Barcelona per la capacitat entusiasta d’uns joves que estan rendint a un grandíssim nivell i per la banda del Madrid per l’hegemonia de saber oferir més del que són a la competició de Champions.

Si t’expulsen jugadors per ser l’últim defensor, fet que s’ha repetit diversos cops, hi ha una cosa que no funciona

Els dos clubs han d’arribar a la conclusió que hi ha d’haver millores tant en la composició de la plantilla com en el sistema de joc. Si t’expulsen jugadors per ser l’últim defensor, fet que s’ha repetit diverses vegades, és que hi ha una cosa que no funciona. Si quan per resistir els últims minuts esculls Camavinga com a pivot defensiu, és que una cosa no gaire bona passarà. El primer és que els dos equips aconsegueixin tenir un pivot defensiu que doni les garanties necessàries. No em valen els pedaços tipus Valverde, que va jugar en aquesta posició dimecres. Encara que no sigui Pedri, amb uns replegaments brutals, el que salvi la contra del rival. Gavi tampoc no és el format ideal per a aquesta posició. Un pivot defensiu no ha de ser mai un jugador predominantment­ agressiu. Ha de ser un home endreçat. Que exerceixi la seva tasca més des de la intuïció i la capacitat de llegir el futbol. Que impedeixi que el rival, amb la seva posició i ordenant als seus companys a través del joc, obtingui uns segons per llançar la contra.

També necessiten un davanter centre amb totes les garanties possibles. Un jugador que, a part de fer gols, fixi els centrals perquè els extrems puguin tenir uns contra uns, que els faci sortir de la seva zona de confort. El Madrid, per exemple, va renunciar a aquest perfil amb la sortida de Joselu.