De ruta per Catalunya

Cinc dies i cinc presentacions: Barcelona, Lleida, Girona, Vic i Tarragona. He portat La ciutat de les llums mortes per tot Catalunya i he anat anotant les impressions en un petit quadern. Aquí us les transcric. Feu punta als llapis, lectors assedegats d’incorreccions polítiques! Que us donaré titulars:

Barcelona és un dels meus pobles natals. Podria dir moltes coses sobre aquesta ciutat, però crec que ja ho dic tot a la novel·la, en el que és per mi un homenatge literari ple d’amor. Tot i això, alguns polítics han alçat la veu en contra meva per haver escrit la novel·la que homenatja la seva ciutat en castellà i sortir a la televisió catalana per parlar-ne. Encara bo que ja fa temps que van treure del Pla de Palau les forques públiques! Perquè m’hi portarien aquests energúmens, que són molt semblants als sevillans que m’acusen d’acomplexat per parlar en català quan vaig rebre el Nadal. Els oposats de vegades s’assemblen.

Encara bo que ja fa temps que van treure del Pla de Palau les forques públiques! Perquè alguns m’hi portarien

A Lleida sempre m’hi acullen amb molt d’ afecte; tothom, menys la boira. Hi vaig anar unes quantes vegades a l’hivern i no n’hi vaig veure mai. Començo a creure que se l’inventen per tenir una cosa de què queixar-se. Els vaig dir que no hi haurà cap tercera presentació sense boira, o que em posin màquines de fum quan entri a l’acte.

Girona gairebé em deixa mala boca, si no hagués estat perquè la sala plena a vessar i els veïns em van abraçar amb molt d’ afecte. Però no la premsa local. Primer, un fotògraf del Diari de Girona em va demanar que em posés a la gatzoneta a l’entrada d’un pàrquing. Li vaig dir que no m’agraden les postures poc naturals a les fotos. Es va molestar i em va ridiculitzar al cap d’uns dies al peu de foto, en què va revelar la meva petició privada. Després, un periodista del mateix mitjà em va fer un seguit de preguntes incòmodes i polèmiques que no tractaven sobre el motiu pel qual van demanar l’entrevista: la meva visita a la ciutat per presentar el premi Nadal. Em va agafar una taquicàrdia i em vaig retirar al lavabo breument. Tant li va ser. Ni tan sols em va preguntar si estava més bé quan vaig tornar. Vaig decidir no continuar. I se’n va anar de la taula sense dir adeu i cridant “hòstia”. Espero que hagi tingut el seu minut de glòria!

Arribo a Vic i un amic em diu abans d’entrar a la catedral: “Ja veuràs quins murals tan lletjos”. Però descobreixo que són de Sert i hi entro amb el cor a la boca. Em meravella el temple, i m’[e] stendhalitzen les pintures. Li dic que és l’interior d’una catedral més bonic que he vist. Quina meravella. Quan en surto, li pregunto si em pot ensenyar la fàbrica de volígrafs . No riu. O està cansat de la broma o no ha notat que he vibrat la be com si fos fricativa. La presentació, al Casino, és de les més bones que vaig fer. No és mèrit meu, sinó de Jordi Lara. Un poeta, un pensador meravellós; més bon pianista.

Finalment, Tarragona. Demano al taxi que faci diverses votes al monument que hi ha dedicat als castellers. M’agrada massa. Després, presento en un edifici ben bonic però envoltat de lletgisme arquitectònic, cosa que encara el fa ressaltar més: a la Cambra de Tarragona.

De tornada a l’estació de l’AVE em quedo embadalit amb la vista nocturnes de la petroquímica. És el més semblant a Nova York que tenim al país. Em sembla molt bonica, tot i que entenc que no és gaire romàntic enamorar-se d’un mastodont que expulsa coses químiques. Però, visualment, em sembla increïble. Gràcies, catalans, per omplir els cinc actes. Us estimo molt.