“Esa copa tan linda”

Quina setmana més divertida! En aquest primaveral cap de setmana, previ al Sant Jordi, no tenim jornada de Lliga. Però hem viscut uns dies apassionants de futbol gràcies a la Lliga de Campions. De vegades, inclús en l’adversitat, o potser sobretot en l’adversitat, convé recordar-nos com som d’afortunats, els aficionats al futbol, i en especial els barcelonistes, de poder gaudir d’estones com les que hem gaudit aquesta setmana. Després d’un partit elèctric d’emoció, dimarts al Metropolitano, que va començar matiner, amb la jugada del primer gol de Lamine, que ens prometia una hora i mitja de patiment joiós, ara mateix em costa de veure la cruel eliminació del Barça com un daltabaix. Sens dubte que ho és, com ho va ser l’any passat a Milà. Però en l’orgull que aquest equip ens fa sentir, com a culers, pel caràcter, per la fe, per la desimboltura i per la determinació que van tornar a demostrar, per la joventut i el talent que llueixen, hi ha una espurna que anticipa mil i un gloriosos incendis. Després, veure caure el Real Madrid en aquesta mateixa orgia de xambes inexplicables i de sorprenents infortunis, d’encerts i desencerts mil·limètrics, en aquesta successió macabra de detallets definitius i irreversibles, confirmava aquesta qualitat esbojarrada de la competició.

El component de ruleta de la fortuna que té la Champions es fa molt obvi en setmanes com aquesta

Fa uns dies, abans d’aquests dos encontres, en una entrevista micro en mà per a la televisió, Pep Guardiola ja anticipava que “a la Champions League, el joc no decideix si hi segueixes o no. Hi ha emoció, els porters han d’aturar les que els arriben, els davanters ficar-les i la influència dels àrbitres és molt gran. A les lligues, no. Les lligues depenen de com creix l’equip durant l’any i només et salva el joc. Si no jugues bé, no guanyes la Lliga”. Aquest component de ruleta de la fortuna que té la Lliga de Campions es fa molt obvi en setmanes com la que acabem de viure. Barça i Madrid han quedat eliminats per detalls. I no obstant, tinc la sensació que és precisament per aquest predomini dels factors atzarosos que la competició roman tan atractiva i és el trofeu més desitjat per jugadors i aficionats. Tant és així que, tot i que ningú rebat l’argument que les lligues son la mesura real de la qualitat dels equips, “esa copa tan linda” segueix essent la nineta dels ulls de tothom. En tota activitat humana hi ha un desafiament a la sort que, en essència, consisteix a negar l’absolut del seu poder. Però m’atreviria a dir que, en l’esport, el desafiament és molt més agosarat. Fins a la ximpleria, de fet, perquè les condicions de partida per a l’esport, la pilota, les cames, la raqueta, la cistella, l’alè, l’aigua, la gespa, la neu, no són gaire més fiables que el dau.