Trump purga el seu pecat original

L’11 de febrer Donald Trump va tancar definitivament la trampa sobre si mateix. Aquell dia va rebre a la Casa Blanca el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i es va deixar convèncer que era el moment propici per atacar l’ Iran i forçar la caiguda del règim dels aiatol·làs. El president dels Estats Units, que tenia l’ego desbordant arran de l’ exitosa operació militar a Veneçuela contra Nicolás Maduro, es va deixar temptar per la idea d’una altra gesta bèl·lica i va desatendre les reticències expressades per bona part dels seus. La trampa, tanmateix, s’havia començat a parar molt abans, el 2018, quan durant el primer mandat Trump –empès pel mateix Netanyahu– va trencar l’acord nuclear del 2015 amb Teheran. “La millor victòria és vèncer sense combatre”, va escriure al segle V a.C. l’estrateg xinès Sun Tzu al cèlebre L’art de la guerra. Els EUA es van privar d’aquesta possibilitat fa vuit anys.

El diari The New York Times ha revelat alguns detalls de la trobada de l’11 de febrer i dels debats que els dies següents va mantenir Trump amb els seus col·laboradors més estrets: el director de la CIA, John Ratcliffe, i el cap de l’ Estat Major Conjunt, el general Dan Caine, van posar en dubte la viabilitat dels plans presentats per Israel, com també el secretari d’Estat, Marco Rubio, i el vicepresident, J.D. Vance, el més contrari a la guerra. Només el secretari de Defensa (oportunament rebatejat ‘de Guerra’), Pete Hegseth, hi estava a favor.

Trump es veu ara forçat a buscar un acord amb l’Iran com el que va trencar irreflexivament el 2018

Però totes les reserves dels uns i els altres van ser desateses per Trump, totalment alineat amb Netanyahu. El resultat és conegut: el 28 de febrer els EUA i Israel van llançar una campanya de bombardejos massius contra l’ Iran que no ha aconseguit –malgrat la propaganda en sentit contrari– cap dels seus objectius (tret del d’assassinar el líder suprem, Ali Khamenei, i gran part de la cúpula iraniana).

“El president Donald J. Trump va establir uns objectius clars en l’operació Fúria Èpicai en només 38 dies la força més gran de combat que el món ha conegut ha complert els objectius amb una força aclaparadora i una precisió letal. L’ Iran ha acceptat ara un alto el foc i la reobertura de l’estret d’ Ormuz mentre l’ Administració Trump negocia un acord de pau més ampli, cosa que demostra una vegada més l’èxit de la política de ‘pau mitjançant la força’”. El dia 8 la Casa Blanca va celebrar d’aquesta manera, amb un triomfalisme totalment desplaçat, la precària i fràgil treva assolida amb Teheran.

El comunicat s’inscriu plenament en el que una de les conselleres de Trump en el seu primer mandat, Kellyanne Conway, va batejar al seu dia com a “fets alternatius”. Perquè la realitat és que, set setmanes després del començament de les hostilitats, l’ Iran està debilitat però no ha estat vençut, el règim islamista continua dret –ara en mans dels sectors més radicals, encapçalats per la Guàrdia Revolucionària–, l’urani enriquit amb què Teheran podria algun dia reprendre el programa per fabricar la bomba atòmica –més de 400 quilos– continua en parador desconegut i les conseqüències del bloqueig de l’estret d’ Ormuz –que sembla acabat, de moment– ja estan perjudicant l’economia mundial, la dels EUA inclosa (amb la inflació descontrolada quan falten set mesos per a les crucials eleccions de mig mandat).

La destrucció total de la capacitat militar iraniana també és lluny d’haver-se produït: segons fonts dels serveis d’intel·ligència nord-americanes citades per la cadena CNN, l’ Iran encara disposaria de la meitat dels seus llançadors de míssils, i també de milers de drons: “Continuen estant en gran manera en posició de causar un caos absolut a tota la regió”.

La mesura de les dificultats de Trump la dona el fet que la navegació per l’estret d’ Ormuz –a través del qual es canalitzen una cinquena part de les exportacions mundials de petroli i gas– encara la controla l’ Iran, que fins divendres no va decidir reobrir-la, sota les seves condicions i sempre que l’alto el foc temporal pactat entre Israel i el Líban es respecti.

El president nord-americà està purgant ara el pecat original d’haver trencat el maig del 2018 l’acord nuclear amb l’ Iran que van signar els EUA tres anys abans –quan Barack Obama era president–, el Regne Unit, Alemanya, França, la UE, la Xina i Rússia, pel qual Teheran va acceptar el control internacional del seu programa nuclear. També llavors Trump es va deixar portar per Netanyahu, que –contradient els informes de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica ( AIEA), segons el qual l’ Iran complia el pacte– va assegurar que tenia proves que el règim mantenia un programa nuclear secret. Una setmana després Trump va trencar unilateralment l’acord, el va qualificar d’“horrible” i el va menysprear dient que era “el pitjor acord de la història”.

En un article a Foreign Affairs , l’ ex alta representant per a la Política Exterior de la UE Federica Mogherini, que va participar en les negociacions de l’acord del 2015, subratllava que l’única sortida a la crisi –avui com ahir– torna a ser el diàleg. “La recerca de la via diplomàtica amb l’ Iran no va ser mai un favor a Teheran –recordava–. Va ser un acte d’interès propi per part d’actors internacionals que volien evitar l’alternativa. El seu raonament s’ha vist justificat per aquesta guerra terrible”. I apuntava que ara, per aconseguir un acord, els Estats Units hauran d’abandonar la simple coerció i també oferir “incentius” a l’altra part, a més de fixar mecanismes que garanteixin que el pacte perdurarà per sobre dels canvis polítics a Washington.

Un cop vistes les limitacions de l’opció bèl·lica, Trump es veu ara confrontat al repte de provar d’arreglar el que va trencar el 2018 i buscar un altre acord. No serà més fàcil que llavors. I caldrà veure si el resultat serà millor que fa vuit anys.