Afinar els arguments

Es molt temptador, per mor de fer arribar missatges clars als lectors, sobresimplificar els arguments econòmics. El perill de fer-ho, però, resideix en el fet que siguin desqualificats per la via de mostrar algunes arestes no esmentades en les afirmacions que provarien la seva debilitat pel seu caràcter incomplet. I, sobre la base d’aquesta part, es podria acabar rebutjant el tot i deslegitimar l’argument.

Voldria posar un parell d’exemples. Avui, en el debat sobre la immigració, qualsevol qüestió que es pugui interpretar com limitativa de l’entrada o en favor de la selecció de nouvinguts rep fàcilment una desqualificació política. En realitat, del que es tractaria és que arran d’uns salaris mínims suficients, prou alts per una vida digna als llocs d’acollida, algunes empreses ja ni optessin per aquesta contractació si no aconsegueixen millorar la competitivitat sobre la base d’una productivitat més elevada, i ho facin sense basar-se en subsidis públics o a centrifugar part dels problemes que la contractació genera en forma d’externalitats socials. També podria tractar del fet que fos la mateixa normativa laboral la que exigís que determinats llocs de treball d’atenció al públic hagin de saber la llengua pròpia del país, de manera que això es reflectís en una prima lingüística per al treballador que invertís en aquest coneixement. Seria, doncs, la regulació pública dels salaris mínims o el compliment de la responsabilitat empresarial la que incentivaria aquesta ocupació més selectiva.

No és l’explotació del treball el que ens farà més rics, sinó oferir productes millors

Un argument també força confús i simplificat és el de si cal créixer o decréixer pel bé del progrés del país. És obvi que la millora del benestar conté elements culturals, d’estils de vida, etcètera, però també de capacitat econòmica en renda per fer front a les necessitats de les famílies. Per tant, el dilema no és si un creix o no, sinó com creix. D. Susskind ens ho recorda en un llibre que acaba de ser recentment traduït al castellà ( Crecimiento. Historia y balance , Ed. Antoni Bosch). La renda per càpita, els ingressos familiar bruts disponibles, milloren tant per l’efecte de l’eficiència tècnica (més producció per hora treballada) com també pel preu del producte acabat. Amb una productivitat determinada, la renda millora si el producte conté més valor, i es reflecteix en l’apreciació, el preu, que li atorga el consumidor. No és l’explotació del treball el que ens farà més rics, sinó la capacitat de les empreses per oferir millors productes amb la tecnologia que compleix amb les aspiracions dels consumidors. Queda clar, en tot cas, que, si aquests productes tenen costos ambientals o de qualsevol altra mena no internalitzats per les empreses, cal incorporar-los. Aquí l’antídot a aquesta manera de créixer no pot ser altra que fer-ho de manera diferent. Es tractaria de compassar el “compte de resultats”, els fluxos de renda de final d’any, els ebitdas, amb els balanços patrimonials. Més enllà de salvar la temporada, caldria valorar com s’ha deteriorat el patrimoni, el capital humà, i el social, si és el cas, de la mateixa manera que ho fem tots a casa nostra quan valorem consum i deute, estalvi avui per més renda en el futur, o bé tenir, al contrari, ”servir només per enredar la gana”. Per tant, és la manera en què comptabilitzem el creixement i no la disjuntiva de si creixem o no cada any el que esdevé important. I finalment, remarquem que tenir una taxa de creixement zero no vol dir decréixer, sinó mantenir el nivell de demanda anteriorment assolit. I, en termes quantitatius, una oportunitat de fer el mateix, però millor, que és la clau per l’augment inequívoc de renda i benestar a la vegada.