Brugués Mitjans situa els diners al cor de la seva nova novel·la ‘Els hereus de la cobdícia’

Els diners donen peu a moltíssimes novel·les, però no n’hi ha tantes que els situïn al centre de la història amb tota la seva complexitat. De fet, hi ha qui sosté que falten novel·les catalanes que tinguin com a veritable eix una trama financera, amb tot el que això implica: poder, herències, decisions empresarials… Brugués Mitjans (Gavà, 1964) va assumir aquest repte com una provocació. “Quan l’escriptor Sebastià Benassar em va dir que a Catalunya no hi havia llibres així, de seguida m’hi vaig posar”, explica l’autora a La Vanguardia . D’aquí neix Els hereus de la cobdícia (RBA), un relat que utilitza una saga familiar, la Torras-Miralles, com a banc de proves per abordar què ens passa amb els diners.

“Sí, la família i la història són l’excusa”, diu l’autora, que, a més d’haver publicat anteriorment un parell de títols, exerceix com a advocada especialitzada en temes fiscals. El que realment li interessa, afirma, és posar sobre la taula la relació que cadascú estableix amb el diner: quan en té molt, quan en té poc o quan el desitja sense mesura.

L’origen d’aquesta idea és gairebé una escena literària en si mateixa. Mitjans recorda una visita, de ben joveneta, a uns parents que vivien en un súperpis del carrer València. L’espai era immens, però fred, fosc, inhòspit. “En vaig sortir pensant que eren molt pobres”, explica. El seu pare la va corregir: eren molt rics. La contradicció li va quedar gravada. “Què ens passa perquè, tenint diners, ens sentim pobres?”, es pregunta l’autora, que reconeix la influència de la literatura de Jane Austen, sobretot en la manera d’observar les relacions que generava l’economia familiar, en el seu cas a l’Anglaterra del segle XVIII i, en el de l’autora catalana, a la Barcelona postpandèmica.

Per fer avançar la trama, Mitjans construeix un ecosistema d’una família rica en tensió i el contraposa amb un entorn molt més precari. D’aquest xoc en sorgeixen personatges que no es defineixen pel que tenen, sinó per com entenen els seus privilegis o la seva dissort. “El diner es percep de maneres molt diferents –diu l’autora–. Hi ha qui el vincula directament amb la identitat, ‘tant tens, tant vals’, i qui el converteix en una eina amb un propòsit. I sempre hi ha qui en queda al marge.”

Mitjans posa sobre la taula la relació de cadascú amb els diners: “Portem la cobdícia a l'ADN”

Mitjans defensa que la cobdícia no és cap anomalia: “La portem a l’ADN”, assegura, especialment en societats marcades per la postguerra, on l’estalvi es va convertir en una forma de supervivència. El problema, apunta, és quan aquest impuls es desconnecta de qualsevol sentit. “El diner no ha de ser un objectiu final, sinó un instrument. També per gaudir i compartir.”

En aquest sentit, la novel·la es pot llegir com una crítica poc indulgent a una determinada burgesia. Personatges que acumulen però no viuen, que conserven però no comparteixen... “Uns amargats!”, resumeix Mitjans, que evita el maniqueisme i reivindica l’esforç que hi ha darrere dels diners, un element que considera massa poc reconegut. “Ens hem de treure del cap la idea que la gent ha fet els diners robant. O que s’ha fet rica robant. No ens enganyem: hi ha molt d’esforç. Només veiem el final del camí, però no tot el recorregut, que és duríssim.”