Idea per a performance

Un és un professor universitari, casat, pare de dos fills. Escriu poemes dolents sense saber que ho són. L’altre és el fill mig tarambana que sempre cau en una família de casa bona. Té un bar al Raval. Recita lletres d’Ovidi Montllor. Tots dos, a la seva manera, es consideren homes desconstruïts i, encara que sents que els podries conèixer, són dos personatges de ficció en un parell de sèries que s’acaben d’estrenar, Margot tiene problemas de dinero i Yo siempre a veces. 

Si en Mark i en Rubén, que es diuen així­ els dos personatges, es coneguessin segurament trigarien força a trobar què és el que tenen en comú. Potser que tots dos tocaven el baix en un grup?, són al·lèrgics al marisc? No, no és això. El que els agermana és que tots dos són impagadors de la pensió dels seus fills. En el cas d’en Mark, el professor, ser un pare atent de dues criatures, les que comparteix amb la seva dona, no l’anima a fer-se càrrec també del nen que ha tingut l’alumna amb qui se’n va anar al llit.

L’altre, en Rubén, vol estar molt present en la vida del seu fill, al qual li diu amorosament “cacauet”, però jura que no pot donar-li a la mare del nadó, que s’ocupa d’ell, més de cent euros al mes. Els números no li surten. I que, sisplau, no se’n vagi a treballar a un altre país, que no podria suportar tant de temps sense veure el seu fill.

El pagament de la pensió alimentària s’incompleix en tres de cada deu divorcis

El pagament de la pensió alimentària –que és perfectament compatible amb la custòdia compartida: partir-se el temps amb els fills no implica que el progenitor que més cobra no hagi de compensar el que cobra menys– s’incompleix en tres de cada deu divorcis, segons els advocats de família. Es calcula que hi ha més de mig milió d’homes a Espanya que comparteixen aquesta condició. Practiquen allò que es diu violència econòmica, una forma de violència de gènere.

Per ajuntar-los tots caldria omplir diverses vegades un gran estadi, com si fos un concert de Rosalía, i allà hi hauria de tot. Runners, evangèlics, militants de l’antiga nova esquerra, afectats de psoriasi, lectors de thriller nòrdic, amants del vi, skaters amb alopècia, donants freqüents de sang, ciclistes de diumenge i paios que et juren que preparen la millor carbonara.

Se m’acut que seria una gran performance, una fita artística, reunir aquests centenars de milers d’homes tan diferents sense avís previ i esperar que ells sols s’adonessin de què els iguala. Qui seria, penso, el primer que li preguntaria al del costat: ah, tu tampoc no pagues?