El diable, la gala i Mamdani

L’alcalde de Nova York ha declinat la invitació d’Anna Wintour per assistir a la famosa gala del Met, i la seva decisió s’ha interpretat com una insolència. “Qui gosa dir-li que no a l’Anna?”, es preguntava la cort digital estupefacta. La gala ve de lluny: es tracta d’una celebració instaurada el 1948 per recaptar fons per al Costume Institute. Des del 1995 la mestra de cerimònies és Wintour, l’aura de la qual, paradoxalment, va créixer a partir d’El diablo se viste de Prada, de la qual, vint anys després, s’estrena la seqüela.

Basada en el llibre d’una exassistenta, Lauren Weisberger, la seva motivació no era tant la revenja sinó la paròdia. Perquè la gent de la moda, com les estrelles de cinema, del futbol o la literatura són per posar-los un plat a banda. Ara, la seva singularitat i el seu afany per l’aparença les fa més ridícules. De la frivolitat a la hipersexualització, de l’esclavitud a la idolatria, en tots aquests plats hi cap la moda. Encara que l’imaginari popular­ xoca contra la realitat: la moda no és només un vigorós motor econòmic, també un dinamitzador cultural.

L’alcalde de Nova York no és aliè a la moda, però sí a la moda com un ball de disfresses

Fa dos anys, la congressista Ocasio-Cortez va anar a la gala amb un vestit llarg amb l’eslògan “Més impostos per a milionaris”, exactament el que persegueix Mamdani: que els més rics –molts al capdavant d’emporis del luxe– tornin a la societat part dels seus guanys astronòmics. Però avui els milionaris ploren i la indústria del luxe cotitza a la baixa. La guerra a l’ Iran ha desestabilitzat el paradís del Golf. No hi havia estampa més contradictòria que aquell recital de dones cobertes per abaies negres, sense rostre, portant les bosses de mà més exquisides als malls de Dubai. Aquell liberalisme musulmà obert al consumisme occidental, però garant dels seus costums opressius, ha apagat­ els leds de colors i ha obligat les grans marques a repensar estra­tègies.

Mamdani ha dit que no a Wintour, quan en canvi li va dir que sí a la primera estilista negra que va fer portades per a Vogue, Gabriella Karefa-Johnson. Perquè aquell vestit neutre, folgat, de Suitsuply o Uniqlo, que porta sempre també està pensat. Igual que la jaqueta de feina de Carhartt que duia durant la tempesta Fern. L’alcalde de Nova York no és aliè a la moda, però sí a la idea de la moda com un ball de disfresses, convertida en mem de si mateixa.