Del museu a la butaca: quant costa accedir a la cultura

El preu de la cultura s’ha tornat cada vegada més difícil d’anticipar. El que comença com 40 euros per a un concert o per a una obra de teatre pot acabar sent sensiblement més gran després de la suma de comissions i de variacions d’última hora. Aquest sistema, basat en els preus dinàmics que fluctuen segons la demanda, ha encès les alarmes polítiques.

La preocupació també s’estén a altres capitals. Fa uns mesos The New York Times es preguntava si, davant de la pujada exorbitant dels preus, Nova York podria deixar de ser la capital de les arts. Allà, una entrada de cinema arriba als 17 euros, i l’AMC, la cadena de cinemes més gran dels Estats Units, ha incrementat els preus entorn d’un 25% des del 2019. Una entrada per veure un musical a Broadway pot vorejar els 700 euros, tot i que per més o menys la meitat és possible aconseguir una bona ubicació al West End de Londres. Si bé els salaris a Nova York o a Londres són considerablement més alts que a les capitals d’Espanya, la diferència no compensa el ritme al qual els preus augmenten.

Aquesta setmana Comuns va portar la qüestió al Parlament i va advertir que aquestes pràctiques “poden contribuir a l’homogeneïtzació de l’oferta cultural, al debilitament de les escenes locals i a la consolidació d’un model cada vegada més orientat als grans esdeveniments i menys favorable a la pluralitat cultural i territorial”.

“Si la indústria musical no funcionés, hi hauria menys concerts, però cada cop n’hi ha més”, diu Judit Llimós

“És bàsicament la llei de l’oferta i la demanda”, resumeix Judit Llimós, directora del Guitar BCN. En la indústria musical, explica, “els preus s’hi estableixen en funció dels costos que creen els concerts i dels fees dels artistes”, en un context en què les despeses tècniques i de producció han augmentat molt. S’hi afegeix una cultura de consum immediat i un canvi d’hàbits, “això que els adolescents anomenen FOMO”. Malgrat les crítiques pel preu de les entrades, la demanda no se’n ressent. La gira Lux de Rosalía, que va recórrer una vintena de països, va esgotar totes les seves dates amb preus d’entre 60 imés de 400 euros. “Si la indústria estigués aturada, si no funcionés, hi hauria molts menys concerts. Al contrari, cada vegada n’hi ha més”.

El panorama actual qüestiona idees molt arrelades, com ara la percepció de la música clàssica com a elitista. Les últimes dècades, el seu accés s’ha democratitzat com mai. Avui, assistir a l’Opéra National de París (amb entrades d’entre 25 i 220 euros) o a la Royal Opera House (entre 26 i 306 euros) resulta, en termes econòmics, menys excloent que anar a concerts de Taylor Swift o de Bad Bunny. Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, iniciatives com ara Liceu Under 35, amb entrades d’entre 20 i 30 euros, o els programes educatius en col·laboració amb escoles, pretenen reduir bretxes no només econòmiques. “La primera barrera és l’esforç intel·lectual; per això en facilitem l’accés des de l’educació, a més del preu”, explica Valentí Oviedo Cornejo, director general. “Hi ha un compromís i una sensibilitat per fer que l’òpera, malgrat la complexitat, aconsegueixi connectar amb més públic”.

En un context d’encariment generalitzat, la indústria editorial segueix una lògica diferent. A Espanya hi regeix la llei de preu fix, un model que limita les variacions entre els punts de venda, a diferència de mercats com el Regne Unit o els Estats Units, on els preus fluctuen amb més llibertat. Si es pren d’exemple L’assistenta , de Freida McFadden, un dels més venuts del 2025: a Londres hi voreja els 25 euros, a Nova York hi costa entorn dels 16, mentre que a Espanya s’hi manté en 19,90. “És un sector molt competitiu, i hem aconseguit que, tot i que les vendes han crescut, no n’hagi augmentat el preu mitjà, sinó el nombre d’exemplars venuts”, declara Manuel González Moreno, president de la Federació de Gremis d’ Editors d’ Espanya. Així, el preu mitjà amb prou feines ha pujat uns cèntims els últims anys i es manté entorn dels 15 euros, amb un creixement sostingut del sector d’entre el 5% i el 7% anual. “No hi ha una única fórmula per fixar el preu d’un llibre”, afegeix, i assenyala factors com ara el cost del paper, la impressió o els drets d’autor. Malgrat això, el model ha mantingut el llibre com un dels productes culturals més estables.

“Seria impensable que el preu de l’entrada reflectís el cost real d’un museu”, explica Rosa Rodrigo

A diferència d’altres sectors, els museus no funcionen sota una lògica de mercat. “Seria impensable que el preu de l’entrada reflectís el cost real d’un museu”, explica Rosa Rodrigo, exdirectora del Museu de l’Art Prohibit i del Museu Reina Sofia, que subratlla que aquestes institucions depenen en gran manera de finançament públic i que el tiquet amb prou feines cobreix una part petita del pressupost. “El preu no és el principal condicionant”. Amb entrades d’entre 8 i 16 euros, descomptes i dies gratuïts, l’accés hi està garantit. El repte, apunta, és un altre. “No és entre els usos culturals més sol·licitats; és curiós que quan viatges sí que hi vas, però a la teva pròpia ciutat no”. Aquesta falta d’hàbit va quedar reflectida en un estudi fet fa cinc anys al Reina Sofia. “Organitzàvem entre 30 i 35 exposicions temporals a l’any, i només un 5% dels visitants repetia”.

El teatre és en un punt intermedi entre la lògica de mercat i el suport públic. A Barcelona, els teatres privats hi reben ajuts, tot i que limitats, per sostenir la programació, especialment en català. “Els musicals hi són molt per sota dels preus europeus: una entrada pot costar entre 60 i 80 euros, mentre que a Londres, entre 150 i 200”, declara Toni Albaladejo, vicepresident de l’ Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya. Tot i això, el preu no reflecteix el cost real de producció: “Per tenir deu actors en escena calen unes 30 persones treballant al darrere”. Tot i això, el sector viu un bon moment: encadena tres anys que supera els tres milions d’espectadors, un rècord històric, i els preus tot just han crescut un 10% l’última dècada. “No és saludable que la cultura sempre estigui tan ajustada; ­també li cal donar el valor que té. Ben aviat l’únic que ens diferenciarà d’un país a un altre és la ­cultura”.