Empremta de formiga atòmica

El Barça va passar per Getafe i va tornar a deixar l’empremta de la formiga atòmica. Ha guanyat 21 dels últims 23 partits, seqüència que es va iniciar després de la derrota al Bernabéu, aquell llunyà 2-1 que el Madrid va espatllar en un exercici insuperable d’autocombustió. Vinícius es va declarar en guerra amb Xabi Alonso, Florentino Pérez va autoritzar l’aixecament i la victòria va convertir la temporada en un caos. Mai la derrota en un clàssic no li ha caigut tan bé al perdedor i tan malament al vencedor. Des d’aleshores, el Barça ha sumat 16 punts més que el Reial Madrid, una xifra escandalosa que deixa resolt el campionat.

La celebració està a punt. No se sap el quan, però sí el perquè. El Barça ha agafat un nivell de consistència que no es recorda des dels temps gloriosos de Guardiola, Vilanova i Luis Enrique. Està en condicions d’arribar a la frontera dels 100 punts a falta de cinc partits. Tot i que li faltaran Lamine Yamal i probablement Raphinha, absències que provocarien pànic a qualsevol gran equip, l’equip manté la seva fermesa.

Des que el Barça va perdre el clàssic ha sumat 16 punts més que el Reial Madrid

Va vèncer en el que va ser Las Margaritas, camp del Getafe que no es compadeix amb la delicadesa floral del nom. Tampoc l’equip no convida a la poesia. El Getafe és l’expressió màxima de l’aspror, de la que no és absent al terreny de joc, una pastura alta, verd terròs, tan seca i encoixinada que la pilota té retruc, com al billar. Vola alta, bota i surt disparada cap enrere. Va passar dues vegades en accions properes a l’àrea del Barça.

Hi ha equips que es desanimen davant la perspectiva de jugar contra el Getafe, un equip d’estil directe, ardent als duels i fortíssim a cada frec a frec aeri. No dona treva. Si un jugador no compleix al peu de la lletra les instruccions de Bordalás, entra el següent. El Getafe tampoc no s’afligeix amb les crítiques. Ha interioritzat un orgull desafiador, no sense raons. Va rebre el Barça en una situació immillorable: setè a la classificació, a mig pas d’Europa.

Va tenir un mèrit enorme la victòria del Barça contra un rival que demostra la varietat d’estils a la Lliga espanyola, un calidoscopi que no troba comparació amb cap altre campionat. Podia sospitar-se una tarda insípida del pròxim campió. Tramitar un empat i llestos. Nou punts d’avantatge ja semblaven més que suficient, però el Barça es va entossudir a guanyar i ho va aconseguir.

Va respondre a l’escomesa inicial del Getafe amb un convincent exercici de control i maduresa. Cubarsí i Gerard Martín es van imposar en el joc aeri als fogosos davanters i migcampistes rivals, intimidadors a la cacera del cop de cap. El Barça va entendre aviat que no era un partit per a exquisideses. El va jugar des del control i l’enteresa en les jugades dividides. En va guanyar la majoria. Va allunyar tant el Getafe de Joan Garcia que el porter no va necessitar cap parada digna d’assenyalar-se.

Els joves migcampistes del Barça van governar el joc amb serietat, fins que va arribar el moment del luxós servei de Pedri a Fermín, el desmarcador per antonomàsia. Va segellar la jugada amb una definició perfecta. La segona part no va modificar res. A Cubarsí cal atribuir-li el mèrit. Una impressionant acció defensiva del central va evitar el gol del Getafe en la seva única aproximació decent. A la recerca d’un substitut de Lamine, Flick va alinear Bardghji, que va passar inadvertit. Rashford, en canvi, va esprémer la seva oportunitat. Es va instal·lar a la dreta, una raresa, i va funcionar de meravella, sense perdre l’aire absent del seu rostre. Va marcar el segon gol i va destrossar la defensa del Getafe. Va ser la segona gran notícia del partit. La primera estava gairebé escrita: aquesta Lliga, se l’emporta el Barça.