“Treballem per recordar”. El retrobament de Rosa i Montse 30 anys després en un taller de memòria

Les filles de Rosa Pla i Montse Parera anaven juntes a l'escola. Després van perdre el contacte, però trenta anys després, els seus camins es van tornar a creuar en un programa de reforç de memòria al qual assisteixen totes dues. Parera té Alzheimer i va arribar fa uns cinc anys a proposta de la seva filla perquè “deia que repetia les coses”. Pla va començar fa tres per un principi de demència, compte. Reconeix que no va arribar de bon grat, però que retrobar-se amb Montse, que va reconèixer al segon de compartir sala, va ser un gran al·licient per continuar. Totes dues acudeixen al centre que la Fundació Catalunya La Pedrera té al carrer Aragó, en la Dreta del Eixample barceloní. Exerciten la memòria, el cos i fomenten la creativitat. I mantenen una rutina de socialització, fonamental en aquests casos, apunten des de la fundació.

El programa és un respir en l'encara atrafegada vida de Rosa Pla als seus 76 anys. Va arribar de Balaguer (Lleida) a Barcelona amb 20 i va ser auxiliar de clínica a l'hospital Clínic, explica. Després va passar a ajudar al bar familiar. Ha tingut tres fills i continua al peu del canó. Perquè abans d'arribar al centre, ja ha aixecat, banyat i acompanyat al seu marit -en cadira de rodes per dos ictus i diabetis- al sociosanitari al qual assisteix.

La música de Rosalía i les notes de Montse El dia a dia del programa

Montse Parera (72 anys) coincideix els tres dies a la setmana amb Pla. Té dos fills i va treballar durant tota la seva vida en l'hostaleria. Ara viu sola i una de les seves alegries més grans és aixecar-se cada dia a les set del matí per portar la seva neta a l'escola. “Vull tenir obligacions”, compta aquesta barcelonina amant de la cuina, a la qual li encanta passejar i també prendre apunts de les classes del programa de memòria. Encara que Rosa fa broma al seu costat que anoti tant malgrat que el professor li diu que no fa falta. “A mi m'agrada”, renega. Fa broma, però la veritat és que Rosa intenta escriure també diàriament a la tarda. Aquesta setmana passada, per exemple, a la seva llibreta ha escrit algunes paraules en basc que els ha ensenyat Iñaki, un dels professors. “Ama i Aita”, recorda aquesta lleidatana amb una mica d'ajuda.

En el centre del carrer Aragó fan exercicis físics, socialitzen i entrenen la memòria. I una part d'aquesta feina es fa a través de la música. “Iñaki ens posa la de l'Estiu a Nova York del Bus buni (Bad Bunny)” compte Pla. Comença a estar familiaritzada amb aquests sons actuals també gràcies a una de les seves netes i reconeix que li agrada Rosalía i que li encanta La Perla, encara que aclareix que ha tingut la sort de no creuar-se amb gaires homes com els que retrata la cançó. I encara que es diverteix amb la música de la cantant de Sant Esteve Sesrovires, reconeix que pel deteriorament cognitiu i també per la seva situació a casa sovint el cos li demana de posar la ràdio amb música de la seva època.

Vull tenir obligacions. I m'agrada apuntar les coses”

M'agrada viure el present

En la Fundació Catalunya La Pedrera compten amb 23 espais com el que assisteixen Rosa i Montse a tot Catalunya. En ells treballen l'estimulació cognitiva intensa, fan exercici, que a més serveix per prevenir caigudes, compta la responsable del programa de reforç de memòria, Mònica Duaigües. També aborden la “fonamental” part emocional i creativa, conclou. El programa van començar la seva etapa perquè van constatar que hi havia necessitat de més serveis en les etapes inicials de deteriorament cognitiu. Més de la meitat dels participants que assisteixen -Duaigües puntualitza que prefereixen denominar-los així abans que pacients perquè tots els assistents tenen un paper actiu- compten amb un diagnòstic d'Alzheimer. 

També hi ha persones amb Parkinson, que han patit un ictus o amb deterior cognitiu propi de l'envelliment. El 60 % són dones i, encara que l'edat mitjana està en els 81 anys, en aquests més de 10 anys d'etapa constaten que cada vegada arriben persones més joves, també perquè es realitzen més diagnòstics precoços. Per això Duaigües anima les persones a avaluar-se a la que es detectin problemes de memòria, perquè apunta que hi ha estudis que diuen que el 43 % de les demències es podrien prevenir.

“Aquí vens a treballar per a tu”, compte Parera. “Per recordar”, prossegueix. Quan acaben la sessió i Pla torna a casa, prepara el menjar per a la seva neta. Parera gaudeix cuinant -reivindica que tot el que sap sobre el tema és gràcies al seu madre,a la que va cuidar quan va emmalaltir d'Alzheimer. També va a classes de ceràmica perquè reconeix que li encanta treballar amb les mans i perquè no li agrada ser a casa. Li dona voltes al futur i recorda la seva mare. Pla confessa que de vegades li dona la “plorera”, però que no pensa en el futur. “m'agrada viure el present”, precisa. Les dues dones miren el rellotge, demanen que la periodista apunti que el nou centre -al qual es van traslladar fa un any- és molt modern però que hi ha “molt eco”. I pregunten, amables, si ja ha acabat la conversa. És l'hora del cafè. És el seu moment de tertúlia. I no ho perdonen