El forat de l’habitatge

L’anàlisi econòmica és rellevant en la mesura que ajuda a millorar el benestar de la gent. Totes les àrees de l’economia hi poden contribuir, si bé algunes de manera més directa (les aplicades) que d’altres (lateoria econòmica). És evident que en alguns àmbits no s’està fent bé la feina. Així pel que fa a la valoració que alguns fan de l’evolució del volum de la renda del país, o de les xifres d’ocupació, quan és evident que no avancem amb la renda familiar bruta disponible o en la productivitat de l’economia.

D’entre els àmbits en què la nostra societat detecta més malestar, avui destaca el de l’accés a l’habitatge i el de la salut (llistes d’espera). Uns analistes i d’altres, entre els quals m’hi compto, podem al·legar que el problema és polític: la incapacitat de tirar endavant les anàlisis diagnosticades. Això és, però, una veritat a mitges. Si bé és cert que la política no es distingeix per la valentia de tirar endavant propostes de valoració global positiva, però amb costos a curt per assolir beneficis a mitjà termini, també és veritat que les nostres prognosis econòmiques contenen propostes sovint prou ambigües (una forma de protegir-nos dels errors i incerteses) o que no han considerat mínimament la seva factibilitat en el món real. D’aquí que a vegades les polítiques de priorització simplistes d’accés als serveis (tipus “els nacionals primer”) entren millor en el cicle electoral que les d’estimació de necessitats relatives o a favor dels qui no tenen mitjans primer, per ordenar l’accés a un servei públic.

Avui, el tema més calent de la política pública és el de l’accés a l’habitatge. Un problema greu que està generant una línia divisòria entre els qui en disposen i els qui no, ique estan en camí de no tenir-ne mai. Els analistes del mercat de l’habitatge ja estan en perill d’avorrir la gent. Em recorden els de les pensions. Apareixen quasi diàriament als mitjans –tal és la importància del problema–, amb propostes que els toca resumir per la divulgació, però que acaben semblant petites perdigonades.És clar que, si falten habitatges, se n’han de posar més en el mercat. La qüestió és, però, com i on. Ara se’ns presenta un nou Pla d’Habitatge, Espanya 2026-2030. Dominen els subsidis a promotors d’habitatges de protecció oficial. Una iniciativa de poc abast, en vista de la dimensió del problema, i amb poca especificitat territorial. Convé per això considerar per les ubicacions, més enllà de les avui demanades, els sostres mediambientals d’aquests altres llocs i la mobilitat per accedir-hi. En certs indrets el problema és de racionar la demanda més que no pas d’augmentar l’oferta. I no per la via del control dels preus, que ja saben com acaba, sinó de la regulació de l’oferta: el tipus d’habitatge (que sigui menys atractiu per a lloguers vacacionals) o dels requeriments per assolir-la (incorporant, per exemple, als contractes de treball nous oferts un aval o garantia d’accés).

Mentre tot això no passi, la bombolla del preu de l’habitatge es menjarà, com si fos un gran forat negre, tots els ajuts que es provin de donar avui, o les millores salarials que es puguin produir a l’economia, probablement a benefici dels tenidors.