Es diu catalanofòbia

L’ Institut Aragonès del Català és un petit organisme integrat a l’ Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Creat per decret el 2018, no es va constituir efectivament fins al març del 2022, i el seu cost, molt reduït, es finança dins dels mateixos pressupostos de l’ Aragó. Tot i això, el nou govern que emergeix aquesta setmana de l’acord entre PP i Vox hi ha posat l’ull amb intenció de suprimir-lo, sota l’argument d’“adoctrinament”.

El futur executiu de coalició, presidit per Jorge Azcón, aspira a deslliurar l’Aragó del que anomena “la imposició del català”, i vol fer-ho amb celeritat. Els primers resultats han de ser visibles abans que s’acabi l’any, i el procés culminarà amb una modificació normativa al llarg del següent. A partir de llavors, els aragonesos –també els que parlen català– quedaran, segons promet l’acord firmat amb l’extrema dreta, lliures de qualsevol imposició idiomàtica.

PP i Vox volen alliberar l’Aragó de la “imposició” del català

No és la primera vegada que passa. El 2013 va ser el lapao , l’eufemisme per no dir “català” al català. Ara el volen anomenar fragatí. La forma canvia, però el fons és el mateix. El que és clar és que no es tracta de cap mesura d’estalvi ni d’eficiència administrativa. És un gest simbòlic d’hostilitat envers una llengua i els seus parlants amb què no es pretén suprimir burocràcia, es vol eliminar el seu reconeixement.

L’acord entre PP i Vox respecte a una llengua que a la Franja parlen a prop 30.000 persones destil·la catalanofòbia. Una estratègia que s’utilitza com a arma electoral i que sembla que dona vots a qui l’enarbora. Aquesta catala­nofòbia té una geografia àmplia. És a l’ Aragó, però també a la Comunitat Valenciana, on han canviat l’accent del nom oficial de la ciutat –de València a Valéncia– contra el criteri de l’acadèmia de la llengua. És a les Balears, on el català ja no és obligatori per treballar a l’administració pública. I és, de manera més subtil, a Brussel·les, on s’intenta evitar que les altres llengües cooficials –gallec, català i eusquera– assoleixin el reconeixement europeu.

Deu milions de persones parlen català. Té més parlants que el danès o l’eslovè, però en un món globalitzat està seriosament amenaçat. En dues dècades, l’ús ha caigut 15 punts. És una cosa que es percep a les escoles, a l’àmbit laboral, als comerços o al lleure. La situació és preocupant i les administracions haurien de fer passos decidits per protegir-la, no pas per arraconar-la.

Defensar una llengua amenaçada no és adoctrinar. Negar-li el mínim re­coneixement institucional equival a abandonar de manera deliberada lariquesa lingüística del país perquè elcatalà no és el problema. Sí que ho és l’ús polític que es fa de la llengua i, per això, estaria bé que el Govern central, més enllà d’impulsar que s’hi pugui parlar al Parlament Europeu, reaccionés per pro­tegir-lo de l’atac d’altres forces polí­tiques.