Simpatia pel doctor

La major part de la meva família s’ha mort abans d’hora per voler caure bé al metge. No molestar, escurçar les consultes, alleugerir les llistes d’espera, dir que no n’hi havia per a tant, obviar malalties, que tingui bon dia, doctor i ja, en genuflexió carolíngia, preguntar si deixem la porta oberta o tancada. Empatia, submissió o, potser, complex de classe.

D’adolescent vaig tenir nòvia i quatre diòptries. Quan anava a l’òptica, ho feia amb la meva mare, boja per agradar a metges, bruixots i, ja posats, òptics. Les proves consistien a distingir, projectats, lletres i números en files de més a menys mida. Per no disgustar l’òptic i per vergonya del que, per a ella, era un examen, acabava per xivar-me lletres i números de les últimes files. Si l’òptic sospitava, ella em feia­ gestos amb la mà, lletra e cap amunt o cap avall, esquerra o dreta. No van estar mai ben graduades les ulleres, però un somriure d’òptic no ens va faltar.

Com que hi ha més pacients i retard, expliquem el que ens fa mal en format haiku

La forma en què morim prematurament és demanar hora a la consulta mèdica. Anar-hi puntuals. Esperar hores i quan surt aquell àngel del paradís dient el nostre nom, d’agraïts, ja no sentim els mals que ens hi han portat. Si hi vam anar coixos, ja caminem. Si érem cecs, hi veiem. Et pregunta el metge: què tal? I sempre diem que bé i allò sembla ser Faemino y Cansado. Com que hi ha més pacients darrere i retard, expliquem el que ens fa mal en format haiku. El que feia mal, molesta. L’insomni és ara “ens costa dormir”. Ometem dolor, pistes, senyals del cos només perquè el doctor no es preocupi, no s’esforci, no sàpiga que no sap. No volem que perdi el temps amb nosaltres, que no ens derivi a ningú, ja demanem nosaltres l’anàlisi de sang. L’únic que volem és que acabi les visites i se’n vagi a casa amb el marit, els fills i el seu gos Hipòcrates, tots sans, tots amb les seves diò­ptries adequades.

Si ens ingressen, busquem que ens donin l’alta fins i tot mentre ens operen. No udolem de nit, no reclamem sopar o esmorzar. Acceptem orinal, roncs i ventositats de company, injeccions i sopes sense sal i tot per un somriure, per caure-li bé al metge i les infermeres. Sense excrements ni vòmits. Perquè, un cop a casa, puguin dir “s’ha mort un pacient maquíssim”.