Pocavergonyes

Hi ha nits, totes, en què la ciutat abdica. Es converteix en un abocador moral amb llums de neó, comiats de solters o de casades i xivarris que sovint acaben a hòsties.

A les onze (aquella hora en què ja no hauríem ni de posar la rentadora) el silenci no troba mai el seu espai i la bullícia es reparteix en cues de vegades (molt) escatològiques. En fan davant del bar els que hi entraran o els que en surten amb ànsia viva per fumar als portals dels altres. N’hi ha davant del súper que no tanca encara que ja vagi sent hora. I n’hi ha també davant dels contenidors d’escombraries on ningú no hi va a llençar les ampolles, pizzes, vasos, paquets o els vàpers... (on ha quedat la guerra al plàstic i al tabac?), que per a això ja tenen tota la vorera i un carril bici sencer, sinó a fer-hi les seves necessitats.

Ho heu llegit bé. Sí. Fan cua per pixar als contenidors. O canviar-se el tampó. O deixar anar condons. O a desfer-se del que ja no són precisament aigües menors. I a vomitar (si poden aguantar les arcades quan la cua és molt llarga) perquè no és plan fer-ho a l’arbre. I l’endemà, festival per a gavines i mosques.

Orinen, o el que sigui, ells i elles (però més ells que elles) sense pressa i sense vergonya. Per molt que transitin la indecència ningú no es posa vermell. I encara menys es disculpa. Nit rere nit. Des de fa massa anys ja no hi ha festa per a la festa ni espai per a la vergonya. Els veïns treuen foc pels queixals.

Fan cua als contenidors d’escombraries per orinar, vomitar o el que sigui

El curiós és que aquella paraula antiga, vergonya, que sembla haver estat retirada del diccionari juntament amb altres incomoditats del passat, ha estat l’escollida per a la fracassada campanya municipal que vol corregir el que massa gent no ha après ni a casa ni a les aules.

La croada del “Poca vergonya” volia sacsejar consciències, però no tira perquè la vergonya ha deixat de ser un regulador per a qualsevol, tant se val l’edat que tingui.

Els pocavergonyes són molts, un exèrcit intergeneracional de barruts. Pares i fills (i de vegades avis) disposats a reescriure el seu palimpsest d’incivisme nit rere nit, ja s’ha dit, aprofitant que ara la festa és la norma i la responsabilitat i la vergonya, una anomalia de les rares.

Guy Debord ja va advertir que en la societat de l’espectacle la transgressió es prioritza. Vaja, que res millor que passar-se molt de la ratlla.