Els cinc manaments

Hi ha temporades que uneixen una afició, però d’altres que la posen a prova. Les primeres són fàcils, el futbol flueix i l’estadi es converteix en una festa setmanal. Però el veritable caràcter no apareix quan tot va bé, sinó quan arriben els dubtes. L’Espanyol, durant gran part de la temporada, va il·lusionar la seva gent fins al punt de mirar cap a Europa, però en una segona volta decebedora mira de reüll la zona de descens. Per això vull expressar els cinc manaments d’una afició.

1. Estimaràs l’escut per sobre de les classificacions. El veritable aficionat no segueix el seu club perquè guanyi, sinó perquè sent que en forma part. Sent que aquell escut representa records, família, infantesa, amics i emocions compartides. Una afició no serà valorada mai pel seu comportament quan guanya, sinó per com dona suport a l’equip quan venen mal dades.

Un aficionat no ha de renunciar a la crítica, però sí entendre quan s’ha d’exercir

2. No abandonaràs mai l’equip durant la batalla. Com a exjugador us puc garantir que hi ha un moment molt dur per a un futbolista. Quan descobreix que davant el seu mal procedir segurament en una falta d’autoestima el seu aficionat l’abandona i el recrimina. És llavors quan l’afició cobra un paper determinant. Les grans aficions impulsen el jugador, i les males, l’enfonsen. Perquè llavors l’ansietat creix, les cames pesen i la por apareix. No cal renunciar a la crítica, sinó entendre quan s’ha d’exercir. Durant la batalla s’ha de remar en la mateixa ­direcció.

3. Diferenciaràs el rendiment de la dignitat. Un jugador pot jugar malament. Pot passar una crisi de confiança o no oferir el nivell esperat. Però això no el converteix en un mercenari. Dir mercenaris a jugadors que travessen una mala ratxa potser alleuja momentàniament la frustració de l’aficionat, però també trenca una cosa essencial: la sensació d’unitat entre grada i vestidor i debilita el club.

4. Entendràs que l’afició també juga. La història del futbol és plena d’equips sostinguts emocionalment per la seva gent. Equips limitats que van sobreviure gràcies a una grada que va decidir empènyer en lloc d’enfonsar-se amb ells. L’aficionat, segons la seva actitud, pot convertir la por en valentia o el nerviosisme en angoixa. L’afició no ha de ser mai un simple espectador, ha de ser sempre part activa del rendiment col·lectiu.

5. Exigiràs... però quan arribi el moment adequat. Una afició té dret a exigir planificació, ambició i rendiment. Té dret a assenyalar errors i demanar responsabilitats quan una temporada acaba per sota del que s’esperava. Però hi ha una enorme diferència entre exigir i destruir. Quan un equip encara es juga la temporada potser la prioritat no hauria de ser trobar culpables, sinó convertir-se en una única força capaç de tirar la situació endavant.