Angelets negres

Sembla que és néixer i massa aviat despertar-nos en l’enyor d’una època en què Déu, o els deus, vivien entre nosaltres i ens ajudaven a esquivar els obstacles de la vida, i evitar el més temut de tots, que és la incertesa. Un cop Déu va marxar, van venir les pregàries, els oracles, l’atzar i l’escriptura. També llavors van aparèixer els àngels, per fer de missatgers entre ell i nosaltres. L’autoconsciència també deuria sorgir llavors. La subjectivitat. I Sòcrates, potser Jesucrist, va ser la primera de totes elles. Llavors va venir l’ús de la raó, i la ciència, per descobrir les lleis de la natura, i així no només entendre el món, sinó també saber què dimoni hi havíem vingut a fer. Ens hem passat segles mirant de recuperar el tracte directe amb Déu, buscant una autoritat fiable i inequívoca que ens governi, encara que sigui freda com la raó, cega com les matemàtiques, encara que sigui capriciosa com l’art, mortal com la bellesa, encara que ens encengui com una passió, o enlluerni com l’amor. Tot això fins que algú va dir que Déu havia mort. Des de llavors, desorientats, hem caigut en mans de líders carismàtics, ideologies devastadores, individualismes, materialismes, alienacions, addiccions i tecnologies perverses. Mentrestant, els àngels, on han anat a parar? A què dediquen el temps de lleure? Al tombant del segle XIX s’ho preguntava Rilke. I l’any 1987, Peter Handke i Wim Wenders van fer El cielo sobre Berlín, l’inoblidable film que adoptava el punt de vista d’una colla d’àngels sobre les ànimes desemparades dels berlinesos, dos anys abans que caigués el mur, quan ja ningú buscava Déu i molts començaven a acomiadar-se de les ideologies…

En fi, fins aquí se me’n va anar la pinça quan, al podcast Fourteen , vaig sentir Michael Turner dient això sobre el final de temporada: “Una dada preocupant és que després de qualsevol partit, el clip de futbol més vist normalment és una decisió arbitral. No és una jugada. No és un gol. La indústria està agafant temes que el futbol no pot controlar”.

Les xarxes ens atrapen abans amb les errades dels àrbitres i del VAR que amb la joia del joc

I és veritat, les xarxes ens atrapen abans amb les errades dels àrbitres, i dels intèrprets del VAR, que amb la joia del joc. Per què? Potser perquè hi descobrim, en comparació amb l’omnisciència de les retransmissions televisives actuals, com d’imperdonablement humans segueixen sent els àrbitres. “Ovrebo, De Bleeckere, Busacca, Stark…”, com deia aquell. Missatgers precaris entre el que acabem de presenciar… i la justícia! Urizar Azpitarte, Mejuto González, Medina Cantalejo, afegiríem. Si els àngels tenen nom i cognoms, me’ls imagino tan sonors com els d’aquesta colla. I si són tan presumits com em figuro, de ben segur que s’enclenxinen al mateix barber.