El 57% dels treballadors rebutgen un ascens si perden qualitat de vida

La manera de relacionar-se i prosperar a la feina dibuixa una nova realitat. Més de la meitat dels espanyols (57%) no aspira a ascendir professionalment, segons un informe recent d’ In­fojobs. Un altre estudi, Talent trends 2025 de Michael Page, conclou que el 55% dels treballadors rebutjarien un ascens si la nova situació laboral afectés el seu benestar i, lluny d’ajudar, provoqués més estrès.

Els dos informes revelen transformacions en l’aspiració laboral i el concepte d’èxit. “Avui detectem un clar desinterès per assumir responsabilitats en el lloc de treball, fet que encaixa amb el fenomen de la quiet ambition (ambició silenciosa) que ha arribat per quedar-se sota l’impuls de la generació Z”, afirma Carlos González Reyes, professor d’ Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Aquesta nova filosofia laboral té un lema clar: “La vida és el que passa fora de la feina”. Així que avui es prioritza com mai el benestar i el temps lliure per sobre de l’ambició laboral, els llocs de poder o les jornades maratonianes, encara que es paguin hores extra.

El ‘quiet ambition’ i el ‘conscious unbossing’ s’imposen en un món laboral que canvia la seva filosofia

Es podria pensar, veient el panorama, que l’al·lèrgia a manar s’ha apoderat de les oficines. Però aquesta tendència a esquivar noves responsabilitats a la feina té altres explicacions. “Durant molts anys les organitza­cions han associat l’ascens a una millora salarial, però actualment aquest increment econòmic ja no compensa el cost real que l’assumpció de responsabilitat tindrà en pèrdua de benestar”, afegeix González Reyes. “Estem davant d’un paradigma: hi ha persones –ja no són una minoria marginal– que diuen “no a l’ascens a qualsevol preu”, afirma la sociòloga Natàlia Cantó-Milà, professora d’ Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. I això, continua, “no és una redefinició del concepte d’èxit; és un qüestionament clar del model”. Fins ara l’ascens laboral era sinònim d’èxit professional. Però això ja no és així i les persones “que posen la carrera i l’èxit davant de tot cada vegada són menys”. El model clàssic ja només representa el 18% de la força laboral. Són els que vinculen el triomf professional exclusivament als ascensos visibles a la feina.

Al contrari, el 54% dels treballadors consultats prioritzen el progrés a la seva feina sense necessitat de quotes de poder o reconeixement públic. La recepta davant d’aquest nou panorama? “Créixer professionalment no hauria d’implicar necessàriament dirigir equips”, respon González Reyes. I moltes empreses comencen a prendre nota. “Aposten per carreres duals, en què es pot progressar des de l’experiència tècnica sense assumir lideratges, cosa que permet retenir un talent que d’una altra manera es podria desconnectar”, revela aquest professor d’ Economia de la UOC.

Aquest rebuig a manar i liderar també té el seu propi nom. Es tracta del conscious unbossing , que podia traduir-se com el desig conscient de no voler ser cap o “desvinculació conscient”. No és per falta de compromís laboral, ni per qüestió de diners; aquesta tendència va de la mà amb la filosofia del quiet ambi­tion , la que busca, per damunt de tot, temps per viure.

Els treballadors interioritzen avui com mai que “el canvi de posició suposarà més responsabilitat, més estrès i menys equilibri personal”, indica González. Així que renunciar a un ascens no implica que es tingui por de manar o que ara hi hagi més in­seguretats sobre capacitats al món laboral. Simplement és una “proposta de valor”. Cobrar, per exemple, 400 euros més al mes no compensa les hores de més que caldrà passar a l’oficina.

Es busca, com mai, treballar per viure i no viure per treballar. Tot i que se sàpiga que es cobrarà més, aquest increment de sou ja no motiva i menys quan s’intueix que els diners –la vida és molt cara– no compensaran la pèrdua en benestar personal. “Si tenir més temps per a un mateix no queda garantit, el sou deixa de ser atractiu”, reitera González Reyes.

La sociòloga Natàlia Cantó-Milà obre un altre front, el de la conciliació per situacions sobrevingudes, per explicar aquesta nova radiografia laboral. “Hi ha persones per a qui ascendir implica augmentar responsabilitats i això, alhora, suposa assumir tasques de les quals no volen saber res: creuen que prosperar a la feina implicarà posar més hores a disposició de l’ ocupador, que moltes vegades no tenen perquè estan assignades a la cura de persones dependents o per a ells mateixos”.