Museu Picasso, que no s’aturi la música

S’atribueix al radiofonista Alan Freed la divulgació del terme rock’n’roll associat a l’estil musical que va irrompre a mitjans dels cinquanta als EUA, un rhythm & blues accelerat i electrificat que va canviar per sempre la música popular. Rock suggeria la idea del ritme, del pols; i roll , la fluïdesa, la sensació de moviment continu. Dècades després, el músic dels Rolling Stones Keith Richards va fer un nou gir a l’expressió quan va afirmar que el seu soci Mick Jagger representava el rock, mentre que ell es considerava a si mateix l’encarnació del roll. Celebrat inventor d’aforismes críptics, el longeu guitarrista no va aclarir a què es referia amb aquesta afirmació, però es va interpretar que reivindicava per a ell el swing, la fluïdesa, la cadència de la banda, davant l’actitud més abrupta i sincopada del cantant.

A propòsit d’aquests conceptes, i a l’hora de fer balanç de la tasca d’ Emmanuel Guigonal capdavant del Museu Picasso (octubre del 2016 - abril del 2026), ens preguntem: La gestió cultural pot definir-se en termes musicals? Té sentit fer servir termes comara swing o roll per descriure la tasca d’un director de museu? Atès que no està en joc la vida, la fortuna o el prestigi de ningú, ens atrevim a respondre que sí, que ja des dels seus inicis, el doctor en Història de l’ Art d’origen suís Emmanuel Guigon es va entossudir a dirigir la institució com si fos un concert de jazz: amb els seus standards (les exposicions ineludibles) els seus solos (les seves mostres personalíssimes), el seu preludi musical i el seu finale.

Barcelona faria bé de mantenir el vincle amb Guigon, ben relacionat amb la família de Picasso

I amb una clara tirada al swing. No en va, Guigon es va donar a conèixer a Barcelona, sobretot, a l’acte que va celebrar al seu museu amb Ronnie Wood, un altre guitarrista dels Rolling Stones que també té molt roll. El director va descobrir que el músic era veí seu a l’ Eixample i el va convidar a presentar al Picasso un llibre amb les seves pintures de retrats rockers. Va ser tota una alenada d’aire fresc en una institució que feia uns anys que estava en un discretíssim segon pla.

Després d’aquest preludi, es van anar succeint exposicions de molt nivell, com ara la Picasso- Miró, organitzadaamb la Fundació que dirigia Marko Daniel; Picasso descobreix París;   Sabartés per Picasso per Sabartés ; Els Quaderns;   Kahnweile   r o, la més recent, Ubú Pintor .

Entre les rareses (els solos protagonitzats per un Guigon apassionat pel jazz de Charlie Parker, Charles Mingus, Thelonius Monk o Miles Davis) n’hi ha dues d’especials: La cuina de Pi   casso , que va comptar amb un cameo genial de Ferran Adrià, i Jamais. Óscar Domínguez i Pablo Picasso , una excentricitat d’exposició al voltant d’un gramòfon prodigiós que, en plena pandèmia i amb pocs diners, va donar al museu projecció internacional.

A l’haver de Guigon es compta precisament la seva bona premsa en mitjans europeus, que ha ajudat el Picasso. També les publicacions del museu en el seu mandat (ell mateix és bibliòfil); dotar la institució d’un bon restaurant, amb Romain Fornell; haver situat el focus sobre la relació Picasso-Barcelona o la seva proximitat a la família del geni. Al deure, potser la seva dificultat per gestionar la relació amb l’Ajuntament. És sabut que les personalitats genials i bohèmies encaixen malament a la quadrícula de l’Excel.

Avalada pel seu perfil professional i per la seva tasca al Reina Sofía en un període esplèndid del centre madrileny, és molt probable que la substituta de Guigon, Rosario Peiró, aporti idees valuoses i orientacions innovadores al museu barceloní. Els bons directors deixen la seva pròpia empremta i d’això es beneficien a la llarga les institucions culturals. Però la ciutat faria bé de mantenir algun vincle amb el director sortint. Pel seu amor a Barcelona i per aquests bons contactes que manté amb els familiars de Picasso.

I l’epíleg musical? Guigon, que s’havia estrenat amb Ronnie Wood, es va acomiadar amb Ubú revisitat , un exquisit concert de piano a càrrec del seu amic Alain Planès ,amb repertori de Terrasse i Satie. Que no s’aturi la música.