Per què hi ha menys soroll polític a Barcelona?

Si el dia de la seva investidura com a alcalde haguessin dit a Jaume Collboni que els seus tres primers anys de mandat serien políticament plàcids, no s’ho hauria cregut. Sobretot, per com de tensa va ser la seva elecció amb suspens fins a l’últim minut. Malgrat haver quedat segon a les eleccions, aquell dia Collboni va desbancar el guanyador i exalcalde Xavier Trias amb una majoria Frankenstein formada per BComú d’Ada Colau i el PP de Daniel Sirera.

En aquell moment hi havia un corrent majoritari a Barcelona que volia un canvi a l’alcaldia després de vuit anys de govern dels comuns i Trias va capitalitzar bona part d’aquella voluntat. Però, per segona vegada consecutiva (la primera va ser després de la victòria d’Ernest Maragall, al capdavant d’ERC), una aliança de forces antagòniques va impedir que Barcelona tingués un alcalde independentista i va trencar una tradició barcelonina que el candidat més votat assumia l’alcaldia. La reacció de Trias amb el seu famós “que us bombin” encara ressona al Saló de Cent de l’Ajun­tament.

Poc després, Collboni es va quedar sense els seus rivals principals. Ernest Maragall, Xavier Trias i Ada Colau van renunciar als escons i van obligar els seus partits a construir nous lideratges per a les eleccions del 2027. Ara falta només un any i aquestes noves candidatures encara són molt tendres. És el cas d’ Elisenda Alamany (ERC), que a més és sòcia preferent del PSC a l’Ajuntament, o de Gerardo Pisarello, que torna al consistori per liderar BComú. El PP repetirà cartell amb Sirera.

La situació més vistosa és la de Junts, que continua sense designar el seu alcaldable, tot i ser el grup principal majoritari. Els postconvergents fa mesos que busquen sense èxit treure el trumfo per encapçalar la llista de Barcelona i mantenen una pugna interna entre la voluntat del cap de files municipal actual Jordi Martí de ser el candidat, tal com volia Xavier Trias, i la proposta de la direcció del partit d’elevar Josep Rius a la candidatura. Veurem què passa, però a les files de Junts es tem una desfeta semblant a la que va tenir Ernest Maragall a les passades eleccions, quan va passar de ser la llista més votada a perdre la meitat dels regidors i quedar quarts. És veritat que un any en política és molt de temps, però tots els partits saben que els lideratges per a les eleccions locals es cuinen a foc lent i les improvisacions acostumen a sortir malament.

L’alcalde ha apaivagat els sectors crítics que eren bel·ligerants amb la seva exsòcia Colau

Així que, amb l’oposició en construcció, Collboni té pista lliure per revalidar el càrrec. Mentrestant, els seus objectius principals són no cometre errors i menjar el màxim terreny a BComú. Els socialistes poden pescar vots a les basses de Junts o ERC, però el calador més gran del PSC és al banc electoral dels comuns perquè es disputen un espai molt similar. El missatge de Collboni a l’electorat dels comuns és que votar-lo a ell serà més útil perquè té més possibilitats de ser alcalde i perquè tampoc no fa coses gaire diferents als seus. Prova d’això és que alguns sectors de la ciutat acusen Collboni de practicar polítiques semblants a les de l’alcaldessa Colau, però amb un discurs més amistós.

L’alcalde ha sabut apaivagar aquests sectors crítics i ha pacificat el soroll que exercien amb l’alcaldessa Colau. La seva predisposició al diàleg i unes concessions mínimes han pacificat l’ambient, que a la legislatura anterior era molt crispat. Dos exemples són el Gremi de Restauració o el lobby dels comerciants, que han enterrat la destral de guerra en aquest mandat.

Jaume Collboni ha governat amb la minoria més petita de la democràcia a Barcelona. Ha aprovat tots els pressupostos mitjançant la qüestió de confiança i només ha aconseguit teixir una aliança amb ERC que és insuficient per aconseguir la majoria en el plenari. Malgrat això, els enormes conflictes polítics a Espanya i bèl·lics al món han deixat en un tercer pla la política municipal, que no ha tingut sobresalts ni crisis inesperades com sí que van patir els seus antecessors.

I què passa amb els problemes de la ciutat? Seguretat, habitatge i incivisme lideren el rànquing, segons les enquestes. Els dos primers no depenen exclusivament de l’Ajuntament i el tercer s’aborda amb una ordenança acabada d’aprovar i que ara cal fer complir. Sobre inseguretat s’espera que la reforma de la llei posi fi a la multireincidència i, juntament amb el reforç dels jutjats, s’enviï un missatge als delinqüents que delinquir a Barcelona ha deixat de sortir barat.

Collboni ha tingut un mandat políticament plàcid i els seus rivals estan en construcció

En el cas de l’habitatge, l’alcalde ha pres el lideratge públic del discurs (missatge als comuns), tot i que les mesures aplicades fins ara no han donat el resultat esperat perquè es van presentar erròniament com la fórmula per abaixar els preus i això no ha passat ni passarà perquè estan dissenyades per reduir la velocitat de la pujada dels lloguers. Aquest és el veritable taló d’Aquil·les. Els pisos no es construeixen d’avui a demà i menys amb la infinitat de traves burocràtiques. També pesa molt al mercat immobiliari el fracàs de la mesura del 30% a Barcelona que incomprensiblement continua vigent. Per tant, el problema continuarà molt viu d’aquí a 12 mesos.

Les eleccions de l’any vinent deixaran un ajuntament amb dos regidors més (passaran de 41 a 43) per l’augment de la població i amb més partits que complicaran la formació de majories. Però Collboni té l’avantatge que la llei municipal permet investir la llista més votada i dona plens poders a l’alcalde perquè faci funcionar la ciutat, com hem vist els últims tres anys.