Espanya, infern fiscal o paradís del benestar?

Espanya és un infern fiscal? O, al contrari, és un paradís social? Fa unes quantes setmanes que el debat circula per les xarxes socials, amb posicions molt diferents. L'epicentre de tota la discussió es troba en l'IRPF, l'impost que ha de liquidar una majoria de ciutadans i, per tant, un dels més impopulars. I, en concret, en la no-actualització de l'IRPF, que està provocant certes discussions.

Abans d'entrar en matèria, una primera aproximació. El Govern central ha decidit no actualitzar l'IRPF amb la inflació i, previsiblement, no ho farà en el que queda de legislatura. És una decisió política i que, en efecte, centra la discussió a les xarxes perquè, a la pràctica, implica una pujada de l'impost a una majoria de contribuents.

La majoria d'economistes coincideixen a assenyalar que el suposat infern fiscal espanyol que triomfa en alguns sectors no és tal infern. Segons dades d'Eurostat i l'OCDE, Espanya va assolir el 2024 una pressió fiscal del 37,3% del PIB, xifra que la situa per sota de la mitjana de la UE (40,4%), encara que per sobre de la mitjana de l'OCDE (34,1%). Els últims anys, la bretxa s'ha reduït. Així, el 2010 Espanya registrava una pressió fiscal del 32,1% davant el 39,0% de la mitjana de la UE. S'ha passat, per tant, d'una diferència de 6,9 punts percentuals a 3,1 punts.

No s'ha de passar per alt en el debat que el Govern central no ha tingut en aquesta legislatura els números necessaris per aprovar al Congrés una reforma fiscal com, probablement, hauria  desitjat. L'absència d'una majoria parlamentària progressista ho ha impedit. Tot passa per Junts i el PNB, la qual cosa fa inviables determinades polítiques tributàries. Fa uns dies, el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, destacava que gràcies al partit de Carles Puigdemont no s'han aprovat determinades polítiques “filocomunistas”. No li falta raó.

A X, hi ha hagut certa controvèrsia amb les dades que han aportat “els Jons”. Jon Echeverría s'ha fet viral afirmant que “un treballador que guanya 18.000 euros paga avui el triple en IRPF que el 2018. Així és. La culpable? L'esmentada no-actualització de la tarifa. Jon González també ho ha argumentat amb dades. La seva posició es podria resumir en tres fets: “Que les rendes baixes i mitjanes-baixes superiors a l'SMI han patit més els efectes de no deflactar l'IRPF; que el salari mitjà (i medià) net és inferior en termes reals que el 2018 (o el 2019); i que tots els salaris paguen més impostos que el 2019”.

El director de comunicació del Ministeri d'Hisenda, Jaume Viñas, també està argumentant amb dades reals que “un salari baix paga avui menys IRPF que en l'etapa del PP en termes nominals i reals”. Així és. Els seus posts també s'han fet virals.

L'IRPF, ai l'IRPF! També és cert que el tipus mitjà de l'impost sobre la renda ja ha assolit el seu màxim històric. Davant això, Feijóo ha tornat a insistir que cal actualitzar l'impost a la inflació. A la proposta s'hi ha sumat Puigdemont: “En aquest Primer de Maig recordem que mentre els ingressos de l'Estat no paren de créixer, el poder adquisitiu dels treballadors disminueix. Es podria corregir, i la solució la tenen els governs català i espanyol. Però no volen. Sense deflactar l'IRPF la inflació es converteix en una pujada d'impostos encoberta”, deia en un post el líder de Junts el dia dels Treballadors. Hi hauria números al Congrés per aprovar la mesura, encara que el Govern central podria vetar-la.

En el debat fiscal no s'ha d'oblidar que el lloc de residència importa i que per un mateix fet imposable un ciutadà paga més o menys impostos depenent del lloc on visqui. El territori més favorable entre les comunitats autònomes de règim comú és Madrid. El que menys, Catalunya.

En el debat fiscal també està arrelant un missatge antiimpostos, sobretot entre els més joves. Els que comencen a tributar veuen que la prosperitat no es tradueix en un avenç personal i això els porta cap a aquesta posició extrema. Hi ha una generació que percep que l'esforç no és cap garantia de progrés. La impossibilitat d'accedir a un habitatge en condicions influeix. El sentiment antiimpostos emergeix en les crisis i la joventut passa un moment de debilitat. Una dada que s'ha de tenir en compte: un de cada tres ciutadans menors de 40 anys creu que si a Espanya no es pagués cap impost tots viuríem millor.

El nou ministre Arcadi España ha començat el mandat defensant que la despesa social s'ha de sufragar amb impostos. No hi ha cap altra opció. “De vegades se'ns oblida que anar a un hospital i que no et demanin el compte corrent no té preu, però sí que té cost. I el cost al nostre país es paga entre tots amb impostos, on el que té més aporta més”, deia en un post.

Aquest hauria de ser, en efecte, l'epicentre del debat fiscal. Ens hem de preguntar: quin tipus d'Estat volem? I a continuació: i com el financem? Mr. Rami, en un fil de lectura recomanable a X, concloïa que fan falta bases àmplies i tipus moderats, més impostos indirectes i ambientals, menys incidència sobre la feina, redistribució via despesa no via marginals extrems, simplificació radical i avaluació permanent, tot en un marc de disciplina pressupostària.

Adaptar el sistema tributari al segle XXI i al terrible problema d'envelliment de la població que ja és aquí requeriria una reforma fiscal en profunditat, no simples pegats. Però aquesta reforma no hi és ni se l'espera. Mentrestant, els governants intenten atreure votants aprovant deduccions per a mascotes. És el país que tenim.