Atles de botifarrons

Com sempre que darrerament vaig a l’Alt Millars, la terra dels meus iaios, passo per Fanzara a saludar el carnisser Miguel Pastor. M’encanta l’embotit que fa. Em recorda quan era nano i la meva iaia ens enviava del poble –Toga– unes capses de cartró amb taronges, pastissets de carbassa i cabell d’àngel, una mona amb ous pintats de colors i uns enfilalls de llonganisses, picantoses i botifarrons de ceba que feien goig de veure. L’anàvem a buscar a un recader –tothom en deia“l’ordinari”–, conegut com el Floro, que tenia el magatzem al carrer Floridablanca, al mateix lloc on anys després –quines coses– va anar a viure Quim Monzó.

Cada cop que vaig a València, em deixo caure per la parada Lloris del mercat Central i m’enduc una carretada de llonganisses i botifarrons que, tot i ser bons, no es poden comparar. En Miguel està una mica superat, com tots els amics que tenen botiga, per les reglamentacions, les inspeccions de sanitat i les baixes de treballadors, que, com són poquets, ha d’entomar ell en persona. Ara feia temps que no venia per Fanzara, però tinc la sort que un lector amic –Xavier Guillamon, d’Espadella– és el meu dealer . En Xavier va descobrir que una de les noies Almodóvar, la Luci de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón , que apareix als crèdits amb l’àlies meravellós d’Eva Siva, es diu Mercedes Guillamón, i m’hi va posar en contacte. Mai no l’hi agrairé prou. Aquest Nadal, arran d’un article gamberro que vaig escriure en aquest diari sobre els homenatges a escriptors, la Mercedes em va fer un missatge dient-me que no deixés mai de fotre canya. Em vaig engreixar tres quilos, més que amb les botifarres de Miguel Pastor.

Miguel Pastor va amunt i avall per la comarca, venent embotits, i podria fer un atles de botifarres

Quan estudiava Filologia, m’encantaven els atles lingüístics. Agafes un concepte, mires com es diu a diferents llocs i dibuixes les àrees de distribució, que no sempre es corresponen amb els dialectes. Miguel Pastor va amunt i avall per la comarca, venent embotits, i podria fer un atles de botifarres. Una de les meravelles gastronòmiques de l’Alt Millars són les picantoses –una botifarra feta amb menuts i bitxo, que es desfà a la boca–. Ha detectat que és la güeña aragonesa. Qui emigrava a l’Alt Millars? Els de la Plana no, que hi estan la mar de bé. Gent de muntanya. I aquests aragonesos de muntanya baixaven amb els seus embotits. Les llonganisses amb llavoretes –llavors d’anís, canyella i un ingredient secret que no em vol dir– fan tota la pinta de ser una re­miniscència del temps dels moriscos. Cap a la Plana no tenen èxit. I els botifarrons? A prop de marina la gent està acostumada a menjar arròs, que a l’interior és una raresa. Per això a la Plana es mengen botifarrons de ceba i a l’interior agraden més els botifarrons d’arròs. A l’Alt Millars, que queda al mig, barregen els dos ingredients. Miguel Pastor, de Fanzara. Gran carnisser i filòsof dels embotits.