El miratge de les llistes

Les llistes han colonitzat la nostra manera de comprendre el món i la digitalització les ha convertit en una cosa ordinària. Indexen, però discriminen i avui... estan substituint judici per narrativa? La seva publicació genera ordenació i biaix en forma d’aspersor. Llibres que cal llegir, vins imprescindibles, rànquings d’universitats, restaurants únics, empreses admirades o professionals influents són una cartografia simplificada que classifica.

Si enfront de la complexitat, deleguem la selecció, estem davant d’un mal símptoma. Classificar és un acte de poder, no descriu la realitat: la construeix. La valoració mai és neutral, és editorial. Tota ordenació és una narrativa jerarquitzada que selecciona i exclou. Canvien els curadors, però el mecanisme és el mateix: simplificar la realitat per fer-la consumible. Avui les publiquen institucions respectables, però també influenciadors, amb criteris més que dubtosos, que, en forma de píndola de contingut, predominen en l’economia de l’atenció social.

Curiosament, els professionals són els primers a discrepar sobre la majoria de les llistes. El neòfit, en canvi, les adora, perquè redueixen la incertesa. El problema apareix quan el mapa substitueix el viatge de l’aprenentatge, quan la llista deixa de ser una guia i es converteix en un dogma. En aquest punt, l’opinió individual s’atrofia.

Classificar és un acte de poder, no descriu la realitat: la construeix

Si hi afegim la dimensió econòmica, que rares vegades analitzem, entendrem que no sols ordenen: generen valor. Aparèixer té impacte directe en facturació i reputació. Per tant, és un mecanisme d’assignació de demanda. En un món on l’oferta és infinita, qui ordena, es beneficia. Aquí és on convé entendre que l’excel·lència rares vegades és lineal: No existeix­ un millor llibre, ni un millor restaurant, ni el millor vi en abstracte; existeixen contextos, moments o gustos, tants com consumidors.

En definitiva, el risc no està en el fet que existeixin, perquè tenen també les seves bondats, està en com les interpretem i les fem servir. Substituir el judici per un rànquing és una forma crèdula de delegar la responsabilitat de buscar. Potser el desafiament més gran no és eliminar-les, sinó retornar-les a la funció original: orientar, però mai dictar. Entendre que són referències, no veritats, i que darrere de cada classificació hi ha una mirada concreta, no una sentència. Perquè quan deixem de qüestionar-les, deixem de triar, i just en aquest moment, perdem la nostra capacitat de tenir un punt de vista propi, el nostre. Quan les convertim en punt d’arribada, redueixen el nostre coneixement.